Els autoproclamats constitucionalistes, especialment els recuits en el brou de la Transició contra la qual van lluitar, es titllen de ferms defensors de la Constitució i del que ells entenen per constitucionalisme, és a dir, una única visió de la Constitució que, bàsicament, consisteix en només fer-la servir si en poden treure profit. És a dir, tenen un constitucionalisme propi de la llei de l’embut. Així és el PP, primer partit antisistema d’Espanya, com he manifestat en múltiples ocasions.
Des de l’ocupació —sí, ocupació— el 2011 de tots els òrgans de govern de l’Estat, llevat de les irreductibles Euskadi i Catalunya —i alguna altra—, i dels òrgans de control del poder polític, fins i tot més enllà del seu cicle electoral. Així, durant la majoria rajoyana van tenir el govern espanyol, les Corts, el CGPJ, el TC, el Tribunal de Comptes i totes les comissions i agències estatals de control, des de les de competència a les reguladores, tot regat per una corrupció sense parangó. Desnonats del poder per una moció de censura i apartats després per dues eleccions seguides, volen perllongar el seu poder i retenen els organismes dels quals es resisteix a ser desallotjat com manen les lleis, tot passant-se la normativa per l’arc del triomf.
Dos casos flagrants. El primer el ja sabut relatiu als més de 4 anys de caducitat del mandat del CGPJ, ara pràcticament paralitzat i del que els vocals permanents gaudeixen d’una sucosíssima bicoca salarial, que té tota la pinta de ser la recompensa per la seva obediència canina, mesella, a les directrius partidàries. Clamen els seus principals per la despolitització de la Justícia i controlen tant políticament com esbiaixadament l’òrgan d’administració de la Justícia. El contrasentit, però, malgrat totes les alarmes i alertes, hispanes i europees, és com si sentissin ploure. L’informe del passat dia 5 del GRECO torna a incidir en aquest tema. On, tanmateix, no hi ha vergonya, no hi ha pena. El PP s’ha passat els quatre anys al·legant un ventall d’estrafolàries raons per no complir puntualment el mandat constitucional, mandant que no està sotmès a cap condició un cop l’ens en qüestió ha finalitzat la seva vigència. Bon exemple de constitucionalisme. Del seu, és clar.
Ara es planteja una altra batalla. La renovació del TC. Els quatre membres caducats són de procedència no parlamentària. Dos són nomenats a proposta del govern espanyol i dos a proposta del CGPJ. Aquests dos magistrats han estat triats sempre per consens a l’espanyola: un d’obediència conservadora i un altre d'obediència dita progressista. Ara resulta que el moribund CGPJ en la seva infinita ranera no troba un candidat conservador. Oli en un llum! Potser el que volen, entre altres coses, els conservadors, que no troben conservadors, sigui conservar la generosíssima bufanda mensual de milers d’euros in aeternum.
Sigui com sigui, el govern espanyol, per intentar desbloquejar la situació i, de pas, canviar el biaix ultraconservador i descaradament partidista de l’actual TC, ha proposat els seus dos candidats. No entrarem aquí ni en la seva idoneïtat ni en la seva oportunitat, doncs, com a mínim, hauran d’abstenir-se de conèixer plets constitucionals tant el magistrat Campo com la catedràtica Díaz en innumerables ocasions.
La cosa no va per aquí. Corre per Madrid la brama —a Madrid les bromes conservadores són mandats, com bé sabem— que els magistrats del TS —els caducats també— votaran la idoneïtat dels candidats governamentals. Primer, cal dir, que la Constitució no atribueix als magistrats del TC l’examen de cap mena d’idoneïtat dels candidats proposats pels òrgans legitimats per fer-ho. Només imposa l'obligació que els triats siguin juristes de reconeguda competència amb 15 anys de professió (art. 159. 2 CE). Per la seva banda la llei del TC, que no parla d’idoneïtat, en els seus arts. 2. 1 g) i en el 10. 1. i) parla només de la verificació dels requisits dels nomenats —no merament proposats— per ostentar l’alta magistratura. La verificació d’aquells no pot ser més que formal: quinze anys de professió jurídica i una trajectòria rellevant, que òbviament no vol dir famosa. La carrera jurídica del molts dels magistrats del TC ens costaria verificar-la.
Al cap i a la fi, la verificació del que constitueix la trajectòria professional seria endinsar-se en terrenys que, com a mínim, envairien competències dels òrgans constitucionals encarregats dels nomenaments. Per si entrem en els nomenaments, podem entrar, encara que sigui dialècticament, en el d’alguns de precedents, que tots podem tenir, amb raó, en la punta de la llengua o de la tecla. La Constitució, ras i curt, no atribueix a cap òrgan la revisió dels requisits materials dels candidats a membre del TC. Fer-ho seria tant com desapoderar els òrgans competents.
Tanmateix, seguint amb la brama, és ben possible que el TC actual rebutgi, gràcies al seu biaix més que conservador, els candidats proposats pel govern espanyol. L'única sortida per evitar-ho o reparar-ho és, com es va fer per paralitzar els nomenaments del caducat CGPJ, esmenar la llei del TC i suprimir els dos preceptes enllaçats més amunt. Es podria dir que és un escàndol fer-ho. Cap escàndol: seria un remei a —aquest sí—, l'escàndol de la usurpació per part del TC de la facultat de nomenament dels magistrats que l’han d’integrar, facultat de la qual fretura i que no li correspon.
Una altra complicació que duu la brama, fa referència al fet que la designació dels quatre magistrats no parlamentaris del TC s’ha de fer simultàniament. Fals. Tanmateix, ja amb el primer TC com en la renovació de 2004 es van produir en dos torns separats. El 1980, primer va ser el nomenament per part del govern espanyol, perquè el CGPJ encara no estava constituït; quan ho va estar, va proposar els seus candidats. La segona ocasió data de 2004. En aquell moment, convocades eleccions, el govern estava en funcions i no es va procedir al nomenament dels dos magistrats que li corresponien, cosa que sí que va fer el CGPJ. O sigui, que la fragmentació del nomenament és possible. Si la brama es converteix en realitat, resultaria adient reformar novament la llei del TC en el sentit de permetre la separació dels nomenaments i s'ha acabat. A la inconstitucionalitat radical de comportaments cal respondre amb reformes legals que respectin, precisament, l’esperit constitucional.
Però la lleialtat constitucional és quelcom que els antisistema instal·lats al sistema disten molt d'exercir. Aquests, al cap i a la fi, són els guardians de les essències que ens volen fer passar dia sí i dia també.
PS. Ahir, en aquestes pàgines, Josep Cruanyes, que té l’amabilitat de seguir les meves contribucions, publicava Els experiments, amb gasosa. Puc estar molt d’acord amb la immensa majoria d’arguments i exemples que cita. Només discrepo en dues coses, segurament menors. La primera que, amb certa condescendència, considera les meves consideracions teòricament universitàries. Tanmateix, és públic que fa més uns 35 anys que estic col·legiat, he trepitjat absolutament tota mena de jutjats i tribunals i porto a l'esquena obres teòriques —algunes, mal estar que ho digui jo, de referència— i pràctiques —escrits d’assaonament, processals i dictàmens— de, en general, prou èxit. Em considero molt pegat a la realitat del dret que apliquem o patim, segons es miri.
En segon terme, la reforma, que hauria de ser millorada —no està acabat l’iter parlamentari—, certament castiga encara les ocupacions pacífiques. Però en l’article de dissabte passat que li serveix de base a Josep Cruanyes, se cita una recent sentència en la qual, aplicant la redacció actual, l’escarni a la seu de PP barceloní es declara penalment impune. La reforma, a parer meu, no impediria sinó que encara ho facilitaria més, car la reforma dels desordres públics és més benigna que la redacció actual. La queixa, que puc compartir, no ve de la redacció dels preceptes, sinó de l’arbitrarietat de la seva aplicació, en aquest i altres terrenys —també els no penals— que Cruanyes cita, amb encert, profusament. Podríem afegir la mateixa aplicació del 155 que no té en el seu contingut cap empara constitucional i que uns quants vàrem recórrer judicialment. Denuncia Cruanyes, també amb raó, el que denomina sistema dual espanyol —dret a la carta segons quin sigui el justiciable— per part d’alguns organismes i que altres denominen Lawfare, com el va encunyar el tristament cèlebre general Dunlop. El tema de la interpretació judicial que s’ha demostrat en massa ocasions esbiaixada, si no contrària la literalitat de la norma i a la mateixa essència dels drets fonamentals, és quelcom inevitable, si no es canvien els operadors. El canvi de la llei és insuficient, si l’aplicador no és lleial al dictat del dret sortit del Parlament. Reitero, perquè m’afalaga, l’atenció rebuda per un col·lega de toga de la rellevància d’en Josep Cruanyes.