D’entre totes les reaccions histèriques a l’onada abstencionista catalana, la meva favorita és l’antifeixisme cuqui. Segons els culturetes que la professen, la hipòtesi d’un pacte entre el PP i Vox durà Espanya (i, per tant, Catalunya, perquè els cuquis són gent avesada a creure en l’agermanament dels pobles ibèrics i etcètera) a una inexorable regressió vers el franquisme. Desconeixen, pobrets fills meus, que el PP mai no acabarà amb l’autogovern de Catalunya, perquè a la dreta (i en això és exactament igual al PSOE) ja li va bé que siguem una mica nacionalistes, però no en excés, i que això nostre s’acabi traduint en obrir la botigueta de l’estatut per continuar generant riquesa (a fi de robar-nos-la) i que el nostre activisme polític es basi a pagar la quota d’Òmnium Cultural i militar a l’agrupació sardanista que s’escaigui. El catalanisme, ai las, és un invent castrador dels espanyols.

Pel que fa a la cosa aquesta de Vox, també ignoren que el partit de Santi Abascal és poc més que un agermanament de marquesets i d’alts funcionaris de l’Estat, un d’aquells invents typical Spanish que acabarà engolit per Madrit quan ja no li quedi cap motivat per esporuguir (com ha passat amb Ciutadans, transformat en una caterva de zombis). Tot i haver llegit alguna cosa de profit, els cuquis no saben que el feixisme és una cosa molt més bèstia —i intel·lectualment sòlida, dit sigui de pas— que tota aquesta mandanga de poc múscul. Però l’antifeixisme cuqui ha de viure alarmat, car hi ha gent que no sap caminar pel carrer ni fer piulades a Twitter sense preludiar l’adveniment del Quart Reich i albirar la brigada Wagner entrant per la Diagonal. Catalunya té una dosi de col·lapsòlegs tremebunda per metre quadrat, d’intensets que només respiren contínuament en estat d’alarma.

Els drets, la llengua i la identitat es defensen governi qui governi; i si necessites Pedro Sánchez o els comuns perquè fer-te respectar és que, a banda d’espanyolet, ets un mandrós ben tifa. Fucking Francisco Franco no acabà amb la llengua catalana i us asseguro que la dreta espanyola tampoc no liquidarà els contes de Víctor Català ni els aforismes de Josep Palacios. L’antifeixisme cuqui és una cosa de ganduls, d’aquesta penya que sempre implora intermediaris perquè li treguin les castanyes del foc, de panolis espantosos que sempre posen excuses a l’hora de no protegir llur identitat. A mi em sembla magnífic que vulguis votar el PSOE o la noia aquesta dels somriures de Sumar; però et demanaria que no t’escudessis en la lluita contra el feixisme, perquè la intolerància de debò es basa a negar l’albir; i aquests dos ja t’han deixat ben clar què pensen sobre els referèndums.

Continuar alimentant el processisme que ha fet possible la claudicació nacional més bèstia de la història recent és la via directa perquè el país acabi més desvalgut que mai

L’antifeixista cuqui intenta salvar la seva covardia sucursalista pintant els abstencionistes com una colla de privilegiats de classe alta, aliens a qualsevol lluita pels drets dels homosexuals o la pervivència cultural de la tribu. Ja té collons la cosa, si m’ho permeteu, perquè si fos pels ardits guerrers de l’antifeixisme cuqui (amb les seves insofribles crides a resistir l’embat del conservadorisme espanyol) Catalunya ja faria molts segles que estaria encara més colonitzada. Per fortuna, ja tenim prou experiència amb tots aquests valents que fa quatre anys es deien ingovernables dempeus i tota quanta polla en vinagre; una gent que mireu si ha resistit que una mica més i se’ns fan madrilenys d’adopció. Resulta fantàstic que els herois de boquilla cada dia tinguin la metxa més curta, car més gran serà la nostra satisfacció de facturar-los. Si vols esporuguir-me, ets el meu enemic.

Cal que entenguem, estimats lectors, que a nosaltres ningú no ens han de salvar de res. Resistirem com ho hem fet sempre, amb el pedestal de les nostres sabates. Abraçar l’excusa del feixisme per continuar votant l’esquerra espanyola que es va fer l’orni durant l’1-O és exactament igual o pitjor que regalar la papereta a Vox. Continuar alimentant el processisme que ha fet possible la claudicació nacional més bèstia de la història recent és la via directa perquè el país acabi més desvalgut que mai. Això ho entén tothom menys, naturalment, l’antifeixista cuqui que viu de plorar l’adveniment de l’holocaust amb eterna i pesada cançoneta. Perquè a banda de ganduls i de mandrosos, els cuquis són molt però que molt ploms. Tot i això, serem magnànims, i la nostra abstenció també els farà lliures, per molt que s’hagin avesat a viure tremolant per si el cel tronador els cau damunt la closca.

Espero que la vida sigui justa i els toqui passar la fi de juliol en una mesa electoral, amb molta calor i escassíssima companyia.