El PP, cada cop més escorat a la dreta extrema, cada cop més trumpista, cada cop més amb la temptació del nen ric d'emportar-se la pilota si no es juga com ell vol, es presenta com a autodeclarat exclusiu i excloent paradigma del constitucionalisme, amb tots els ismes radicals i populistes que això comporta.

En part, el seu agitprop permanent, amb més ficades de pota que encerts —per exemple, les seves pomposes i publicitades visites a Brussel·les que es compten per sonores cleques—, no fan que el PP rectifiqui mínimament el rumb ni l'exposició d'una realitat que no és la que els ciutadans, malgrat tot, perceben. Augmenta l'ocupació amb avenços en la qualitat dels llocs de treball, començant per la duració indefinida dels contractes laborals, l'actualització de les pensions, la inflació, amb la gravitació dels preus de l'alimentació en contra, és la segona més baixa de la UE, s'ha rebaixat la factura de l'electricitat i del gas, els transports públics bàsics són majoritàriament gratuïts, en especial els que depenen de l'Estat, s'han augmentat les beques, els treballadors han recuperat part dels drets que el PP els va espoliar, es consoliden drets de les dones, de menors i de minories que ja poden sortir a córrer sense gaire por...

Ras i curt, amb el PP es viu molt pitjor, deixem-nos d'històries. No tot, ni de bon tros, és obra d'un reesquerranitzat PSOE, sinó que els fills de Pablo Iglesias —l'impressor, no el televisiu d'avui en dia—, fent de la necessitat virtut, han hagut de pactar polítiques i disposicions legals que mai haguessin somniat pactar. Potser només en els mals somnis inicials de Sánchez, Pedro, amb les primeres eleccions del 2019. Després, amb la repetició, com un potent antidepressiu, en 48 hores es va donar pas al govern de coalició i a la dita majoria d'investidura, que els demòcrates de guàrdia, principalment, els orgànics, van titllar de govern Frankenstein. I no han sigut poques les dificultats: pandèmia, volcà, Putin... i Catalunya. Sempre Catalunya.

El ministeri fiscal a Espanya és una excepció fàctica en el món occidental; dista de ser l'instrument que executa la política criminal del govern dins, és clar, del marc de la llei

Certament, queden encara moltes coses per fer, Catalunya la principal, per intentar superar el llindar azañista de la conllevanza, que sembla que, ara per ara, és el que més pot suportar la genètica nacionalista espanyola de només una i no cinquanta-una.

Tornem, tanmateix, al PP, més antisistema que mai. No content amb fer el ridícul, donar suport a les vagues organitzades per les dretes més corporatives i casposes, ni amb muntar escridassades als membres del govern espanyol en els actes públics que hi concorrin, ara l'extremadament moderadíssim Feijóo no ha tingut una altra idea que reunir-se amb uns 50 fiscals de la dreta més rància de la Fiscalia. Hi havia, entre altres, fiscals de sala del Tribunal Suprem (per exemple, l'exmagistrat del TC Antonio Narvaéz o l'ex fiscal general de l'Estat Consuelo Madrigal), amb l'aixopluc de la presidenta de l'Associació de Fiscals, Cristina Dexeus —destinada a Barcelona—, autora de la frase que ben podria ser el lema de l'encontre i recordada per l'extremós convidat: "Se me erizan los pelos cuando escucho el himno de España".

Tot això recorda les nefastes reunions patriòtiques entre polítics i uniformats, mare de totes les conspiracions, amb conseqüències per tots recordades. O el que és el mateix: la conspiració per arribar al poder. Recorden també reunions més recents, en especial durant la darrera legislatura de Felipe González, en què promiscus periodistes, polítics farandulers, algun togat i altres espècimens conspiraven obertament, fins i tot, arribant a plantejar la III República d'encuny autoritari, és clar, veient la nòmina dels conxorxats. Fracassats els seus intents, aquests aprenents d'antisistemes, de trumpistes avant la lettre, van nodrir les seves butxaques amb les publicacions de les seves aventures i desventures de saló.

Els fiscals, malgrat el que diu el seu estatut sobre la seva dependència del govern i la dependència jeràrquica de la institució, es reclamen independents. Segurament per això en aquesta inefable reunió van opinar sobre qüestions tals com, a llur parer, la captura del poder polític pels separatistes bascos i catalans, la ruïnosa economia, la desaparició progressiva de la democràcia parlamentària, els indults o la reforma del Codi Penal. En aquest ambient, Feijóo va prometre que, tan bon punt arribi al govern —cosa que dona per feta—, derogarà amb una sola norma tota l'obra legislativa de l'actual govern, ja que la deu considerar incompatible amb la gente de bien.

Queda palès, un cop més, que el ministeri fiscal a Espanya és una excepció fàctica en el món occidental. Dista de ser l'instrument que executa la política criminal del govern dins, és clar, del marc de la llei. En efecte, el govern no controla en cap cas la Fiscalia, que és ama i senyora dels seus propis destins i, per tant, dels seus propis interessos corporatius en mans d'una elit dirigent que la governa com si fos de la seva propietat.

Al cap i a la fi, si aquesta intervenció pública del nucli dur de la Fiscalia no suposa una vulneració oberta del principi d'imparcialitat i de subjecció constitucional a la defensa de l'acció de la justícia davant els tribunals, i no es reacciona en conseqüència, és que l'estat de dret té massa vies d'aigua produïdes des de dins del buc pels qui diuen defensar la legalitat per damunt de tot.

Els uniformes canvien; les intencions, però, no. La dreta pateix d'insomni quan no té el seu estat a la seva sencera disposició. Per això faran una vaga. Ja hi tornarem al respecte.