Divendres passat es va commemorar el 14 d'abril, dia de la República. Per això em va semblar interessant retre un més que merescut homenatge a una persona que admiro, per la seva trajectòria, per la seva experiència de vida, per la seva coherència i perquè a més de les seves cançons, ha donat fruits com Miguel, un amic i referent en geopolítica. Antoine Candelas va fer més de vuitanta anys dilluns passat i feia temps que en Miguel i jo pensàvem en com d'important que és per a la nostra generació no perdre el fil que els nostres majors han teixit.

Així que divendres vam convenir que seria la data per fer aquesta entrevista, que pots veure prement aquí i que avui vull compartir amb els lectors d'ElNacional.cat. Perquè és possible que hagin escoltat alguna cançó de l'Antoine als setanta, i perquè mai no és tard per fer-ho si no el coneixien.

La data, el 14 d'abril, no era casual: Antoine va néixer a la Catalunya Nord, fill de pares exiliats. La seva llengua materna, el català. Trilingüe i mestre d'escola que, arribada aquella revolució dels principis, aquell maig del 68, el va fer formar part d'un grup, el dels intel·lectuals, els cantautors, que a través de les seves obres "militaven en la pedagogia" constant. La revolució va agafar l'Antoine amb 32 anys i una guitarra.

Al llarg de la seva carrera, la docència i la música han anat de bracet. Les cançons per ensenyar, la pedagogia per explicar cantant. Per als nens, l'educació en valors, la diversitat, l'amor a les llengües. Per a les consciències, les melodies que s'instal·len perquè ens arribi el missatge: el de la classe treballadora, el dels oprimits per un sistema devastador, el de la immigració, el de la lluita per les llibertats, la justícia social.

Antoine Candelas no escriu en calent. Deixa les seves obres reposar, les deixa refredar i busca el verb concret. I una vegada surten, les deixa lliures, perquè com diu ell, "una cançó, quan se l'emporta el vent, deixa de pertànyer al seu autor."

Quan va arribar a Madrid, enamorat d'una "gata" va ser, com cap altre, qui va traduir les cançons de Brassens, perquè aquí poguessin comprendre's sense perdre el seu sentit. La seva màxima era la de no "castrar" Brassens: ni edulcorar-lo, ni suavitzar-lo, ni treure els "renecs". I a la capital del regne es va instal·lar, com a professor del Liceu Francès, on ensenyava els seus alumnes mentre cantaven.

Hi va haver un dia en què es va convertir en el "jubilat de Moratalaz". D'això també en parlem. Dels ideals, del suport a les idees, a les lluites justes. I sobretot, per a mi, de com d'important que és dialogar amb els vells (Antoine prefereix aquesta paraula a "majors"). Perquè en aquesta conversa que hem mantingut, és evident que, encara que Antoine em tregui uns quants anys de vida, d'experiència, tenim la mateixa il·lusió davant de la vida, la mateixa manera d'esperar un nou sol.

Com d'important em sembla una feina intergeneracional de veritat, d'escolta activa, de respecte als nostres vells, de veritable atenció als que saben, és el que vull compartir avui en aquestes línies i en el vídeo de la meva conversa amb l'Antoine. I per això li he proposat de fer-ho una vegada al mes, perquè m'interessa conèixer el seu punt de vista sobre l'actualitat, la política, l'evolució de les coses des d'aquell maig del 68 fins avui.

Prement aquí podrà trobar la nostra conversa completa.