Es veia venir. Després dels milions invertits en publicitat i relacions públiques i les compareixences exhibint bon rotllo i empatia amb tothom, al final als Uber i Cabify els ha sortit la cara del patró de tota la vida: o es fa el que jo digui o tots al carrer. Després de tant invocar la modernitat, la revolució digital i la llibertat del client com a valor suprem i frontispici de la seva filosofia d'empresa, han decidit defensar-la com sempre ha preferit el patró de tota la vida: sacrificant el treballador per alliberar el client.

El capitalisme salvatge ha acreditat sempre la seva habilitat per a la disfressa, però també la seva falta de paciència i disciplina per preservar intacta la tapadora el temps necessari. Sempre ho vol tot i ho vol ja. ¿O ja ningú no recorda quan Uber es presentava com la quinta essència d'aquella mítica "economia col·laborativa"; que no era negoci, que era col·laboració mútuament beneficiosa?

Després de tant retreure als taxistes la seva presumpta violència i activar tots els seus portaveus per presentar-los com una màfia cruel i despietada, aquestes empreses tan modernes i geolocalitzades han decidit activar aquesta altra clàssica violència econòmica, igual o més devastadora, on el fort procedeix a forçar la inanició del feble perquè es barallin per ser explotats. Deixar que els proletaris es matin els uns als altres i després emportar-se els beneficis fora és l'estratègia de negoci més vella del món. Ni tan sols això han inventat.

Deixar que els proletaris es matin els uns als altres i després emportar-se els beneficis a fora és l'estratègia de negoci més vella del món

El que sí que cal reconèixer-los és la desimboltura, l'absoluta falta de decòrum a l'hora d'utilitzar com a escuts humans els pobres conductors i amenaçar després de marxar si no se cedia immediatament a les seves exigències. El vell patró guardava almenys les formes i el to a l'hora d'esgrimir les seves amenaces. No fatxendejava com un abusador de l'escola, presentant-se com a víctima d'una regulació que li impedeix de fer negoci mentre el seu CEO presumeix de sou milionari. La regulació els deixa treballar. El que certament no els permet és fer de taxi sense llicència, que era el que estaven fent i on hi havia el seu avantatge.

No menys nova sembla la indiferència o fins i tot el fervor i l'aplaudiment amb què una part de la societat i l'opinió pública han rebut aquestes amenaces, tan pròpies d'aquelles velles empreses colonials quan operaven al seu aire a ultramar. Com si en veure-les marxar ells també estiguessin exercint un dret fonamental, com si els CEO d'aquestes companyies fossin campions lliurant un torneig en defensa del seu honor i llibertat i una mica de la riquesa que arrabassen degotés també fins al seu plat.