La resurrecció política de Mariano Rajoy ja és oficial. Tant, que fins i tot Pablo Casado s'ha deixat definitivament barba; a veure si s'encomana alguna cosa del mestre. Aquesta mateixa setmana tots dos van menjar junts mentre José María Aznar facturava alguna assessoria milionària en algun país remot per donar aquests consells que a casa ja no li compren. El Partit Popular es dirigeix a tota màquina a la posició de centre conservador i d'ordre que mai no hauria d'haver abandonat, perquè allà hi ha els seus votants i les seves victòries.
Si algú ha sabut rendibilitzar aquests mesos de tragicòmica investidura ha estat Pablo Casado. El líder popular va pel camí de completar així una intensa travessia que l'ha portat de batre el rècord de qualificatius i insults a Pedro Sánchez en un mateix paràgraf i córrer per la plaça de Colón com un groupie de Santiago Abascal, a no pronunciar mai una paraula més alta que l'altra, asseure's a esperar a veure passar el cadàver del seu enemic, tirar de refranyer per advertir el president en funcions, en un to paternal, com acabarà de malament i parlar amb absoluta desimboltura de polítiques econòmiques "progressistes". Només desentona Cayetana Álvarez de Toledo, ja reduïda al paper d'aquesta cunyada o cunyat exòtics que totes les famílies han de tenir per animar les reunions familiars amb les seves excentricitats i posar tothom nerviós.
Encara més evident sembla el calc de Sánchez a la política de comunicació marianista: aparicions molt comptades i sempre en ambients controlats, espais 'Sánchez friendly'
Però el marianisme no ha tornat només a la planta noble de la seu popular a Génova. El seu esperit passeja lliure novament pels passadissos i salons del Palau de la Moncloa. La inspiració marianista de l'estratègia i la lògica que guien Pedro Sánchez en renunciar a negociar la investidura i anar a eleccions resulta evident. Encara més evident sembla el seu calc de la política de comunicació marianista: aparicions molt comptades i sempre en ambients controlats, espais Sánchez friendly.
El candidat Sánchez torna a les urnes amb la mateixa convicció que guiava el candidat Rajoy a l'estiu del 2016. Davant la fragmentació i la incapacitat per arribar a acords, la gent buscaria estabilitat, recompensaria qui supera ocupar això que els moderns anomenen "centralitat". L'embafament i el cansament per la repetició de la convocatòria afectaria, sobretot, els votants dels nous partits, perquè els votants del bipartidisme, al final, sempre acaben anant a votar, especialment els seus.
Tenia raó: el PP va recuperar més de set-cents mil vots mentre Ciutadans en perdia quatre-cents mil, el PSOE aguantava el sorpasso i Podemos i IU perdien prop del milió de vots. La teoria es demostrava sòlida. Encara que falta un petit detall per tenir la certesa que la seva validesa es verifiqués un altre cop: ni són els votants populars, ni el candidat és Mariano Rajoy; no està clar que sigui possible el marianisme sense Mariano.