Fa molts, molts anys, en una galàxia molt, molt llunyana, quan servidor cursava Dret a la Universitat de Santiago de Compostel·la ―USC― i feia els seus primers passos en l'agitació estudiantil, vaig tenir la sort i la desgràcia de dedicar un bon nombre d'hores a interminables assemblees on es demanava la paraula només per allargar-la, que la majoria se n'anés a dinar i votessin només els nostres. En totes aquelles intervencions dilatòries el tema central solia ser la unitat.

Les apel·lacions a ajuntar esforços, fer pinya i no perdre de vista el gran objectiu comú resultaven constants entre els oradors... després d'haver-se despatxat de gust amb les deslleialtats, misèries, traïcions, errors i col·laboracionismes imputats als altres; sovint amb l'entusiasta suport d'un nombrós cor de fidels sempre dispostos a subratllar o rebutjar amb paraules més gruixudes les bizantines acusacions de l'intervinent de torn. La unitat era la coartada, no l'estratègia. Com sempre sentenciava un estimat camarada d'aquells anys davant moments així: morirem tots de tanta unitat.

Tots sabem que ambdós estan esperant el moment processal oportú per poder dissoldre el Parlament, convocar eleccions i que sigui l'electorat qui doni o tregui raons

L'independentisme afronta avui un risc molt semblant al d'aquella mort per excés d'unitat. Ja no es tracta d'una eina per aconseguir uns objectius comuns. S'ha convertit en una arma llancívola que es llança contra el cap de l'altre quan no es comporta com et convé. S'invoca quan a ERC o a JxCat els serveix per als seus propòsits, però la ignoren quan respectar-la els obliga a renúncies. No serveix per treballar amb l'altre, només per tenir-lo lligat.

JxCat i ERC formen avui un d'aquests matrimonis als quals només manté unit la necessitat de pagar la hipoteca. Conserven les formes gairebé amb tanta dedicació com mantenen les distàncies. Es comporten amb decòrum. No s'humilien en públic més de l'estrictament necessari per evitar pagar de més o perdre drets d'ús o habitabilitat, com en el cas de la Diputació de Barcelona. Però, en el fons, ambdós estan desitjant vendre la casa, sortir a correcuita i reiniciar la seva vida sense lligams, viatjant a aquells llocs on sempre havien volgut anar i fent aquestes coses que abans no podien fer perquè l'altre no volia.

Tots sabem que ambdós estan esperant el moment processal oportú per poder dissoldre el Parlament, convocar eleccions i que sigui l'electorat qui doni o tregui raons i decideixi qui ha d'anar primer i qui segon. És el millor d'aquests matrimonis units per la hipoteca. Duren exactament el que es tarda a pagar els terminis o vendre el pis. Ni un minut més. Entossudir-se a mantenir la ficció només genera patiment.