Condemnar el judici a Lluís Companys i restituir la seva figura no és política, se'n diu justícia i no estarà servida fins que no s'anul·lin totes aquelles farses franquistes que no van ser més que assassinats. Així es dirà també quan s'anul·li la farsa que va condemnar a mort Alexandre Bóveda, un altre heroi democràtic a qui es deuen dècades d'honor.
Que dos presidents es vegin i acordin buscar una "proposta política d'ampli suport" i que una societat civil que fa temps que reclama exactament això es manifesti pacíficament es diu normalitat democràtica a tot arreu, menys a Espanya. De fet, així s'ha de començar a buscar les solucions a tot arreu, fins i tot a Espanya. Que hi hagi tensió en aquestes protestes i que la policia intervingui amb mesura també forma part del tracte. Igual que el regateig de pati d'escola que s'ha produït entre Moncloa i Generalitat per fixar el format de la trobada, com anomenar-lo o el color de les flors; això no crea una crisi d'Estat, només dona per a un episodi d'Els Roper.
Reconèixer els problemes en comptes de negar-los o deixar-los podrir, pactar el desacord per, des d'aquest punt, dialogar a la recerca d'una solució legitimada per un suport majoritari i la mobilització d'una ciutadania que practica l'activisme polític en defensa dels seus objectius i interessos sense travessar la frontera de la violència; a això se li diu fer política a tot arreu, menys a Espanya.
Reconèixer els problemes en comptes de negar-los o deixar-los podrir i dialogar a la recerca d'una solució; a això se li diu fer política a tot arreu, menys a Espanya
La raó d'aquesta "excepció espanyola" té una explicació tan senzilla com òbvia: a la dreta espanyola li va malament que això de Catalunya torni a l'arena política i resulta que és la dreta espanyola qui dicta a Espanya què és normal i què no és normal. Així ha estat des de la Transició i així continua sent. Mentre l'esquerra espanyola es barallava o s'acoquinava i els nacionalistes o es barallaven o no jugaven, la dreta que no va demanar el sí per a la Constitució s'ha fet amb el seu monopoli i l'ha convertit en una arma de destrucció massiva contra adversaris i discrepants.
Tot allò que porti a una solució política ha de ser exterminat d'arrel perquè, en el seu relat, a Catalunya es lliura una batalla i només poden guanyar-la els bons que, per descomptat, són ells: només els val la rendició incondicional. És el mateix guió repetit una vegada i una altra: en el "Nunca Máis", en el "No a la Guerra", en l'11-M, en el 15-M... reduir-ho tot a una qüestió d'ordre públic i violència mentre es demonitza tot el que faci olor de política.
A Albert Rivera i Pablo Casado els és igual tot allò que passi de veritat a Catalunya. Els fets mai no els espatllaran un tuit. Tot el que succeeixi sempre serà o una humiliació, o una traïció o una rendició, Pedro Sánchez sempre serà un traïdor i un okupa i Quim Torra sempre serà un colpista i un supremacista. No es pot comptar amb cap dels dos per construir una solució. Només els farà entrar en raó el fracàs electoral, perquè l'únic que els importa és tombar el govern Sánchez i anar a unes eleccions on ja es veuen fregant el poder amb la punta dels dits. Igual que calia deixar caure l'Espanya de Zapatero per aixecar la seva, ara cal deixar caure Catalunya per tornar a aixecar la seva Espanya. Fin de la cita, que diria ja saben qui.