Es van acabant les excuses i les coartades. Al sistema polític espanyol se li esgota l'assortiment de justificants i pretextos. Ja no hi és Mariano Rajoy, que, malgrat els seus esforços, va acabar patint la "síndrome Zapatero" i tot va acabar sent culpa seva. Ja tenim governs efectius i dos presidents que no han ocultat res en els seus discursos. Només qui vulgui escoltar el que li agradaria, i no el que realment han dit, podrà al·legar que no se'ls ha entès amb claredat...

El president Torra ha demanat i ofert diàleg però no per a la rendició ni la capitulació, com si el 155 els hagués tret la raó i hagués estat una victòria d'altres, sinó per a la recerca de solucions polítiques. El president Sánchez ha ofert diàleg en els límits de la fermesa constitucional que necessita per resistir la pressió que exerciran el Partit Popular i Ciutadans i el discurs federal que el PSOE pugui assumir sense trencar-se. Les posicions són on eren encara que amb millor tarannà i amb millors maneres. És un progrés.

Ambdós presidents han format els seus executius amb raonable discrecionalitat i independència. Ambdós governs estan en plenitud de condicions i capacitats. S'ha recuperat això que molts anomenen la "normalitat democràtica". Ja estem tots dins de la llei. Ja podem tornar a parlar de tot perquè Espanya és aquest lloc on es pot parlar de tot però sempre dins de la llei, com se sol repetir als fòrums polítics i mediàtics de la capital d'Estat.

Ara toca reconstruir els instruments i els espais institucionals perquè aquest diàleg passi del murmuri a la conversa i d'allà a la negociació política

El diàleg només és un instrument, no constitueix una solució. Haver trencat el cordó sanitari que el PP havia imposat entorn dels nacionalistes i que només els populars podien travessar quan li venia de gust, ha assegut les condicions per començar a parlar. Ara toca reconstruir els instruments i els espais institucionals perquè aquest diàleg passi del murmuri a la conversa i d'allà a la negociació política.

Hi ha una majoria social a Catalunya que se sent nació i vol veure's reconeguda com a tal. No són un suflé, ni una agrupació de catalans temporalment emprenyats amb Espanya, amb el PP o amb Rajoy, tampoc ciutadans poc informats o manipulables a qui s'ha enganyat prometent el nirvana de la independència com a sortida per a la crisi. Algun dia en caldrà començar a parlar sense posar-se melodramàtics.

Aixecar el control dels comptes es un gest que s'ha de valorar en la seva mesura. La ministra d'Administracions Públiques, Meritxell Batet, s'ha compromès a parlar i escoltar, però de fer cas no n'ha dit res. A Marta Pascal li sona bé la música del discurs de Sánchez, però tampoc no ha dit res de posar-se a cantar i ballar. Pas a pas. Sense oblidar que continua passant el temps i acabem la setmana amb les terribles imatges del pres Oriol Junqueras, mesos a presó sense judici ni condemna, perseguit, al millor estil paparazzi mentre passa el pal de fregar pels passadissos de la presó; una vergonya insuportable per a una democràcia europea del segle XXI.