El Tribunal Europeu de Justícia és al Tribunal Suprem el que el nen a l'emperador al conte del seu nou vestit. Li ha etzibat allò que pocs s'atrevien a dir-li, i han quedat exposats a acabar represos públicament, arrossegats per aquesta plaça de poble en què s'ha convertit l'opinió publicada espanyola: que va nu i que la llei ens obliga tots, també als qui la interpreten i apliquen; als seus més alts magistrats amb més raó.
Encara que ara es pretengui convertir la necessitat en virtut i s'insisteixi que va ser el mateix Tribunal Suprem qui va promoure aquesta qüestió en interès de la llei, el cert és que ho va fer perquè creia que li donarien la raó i per cobrir-se davant de l'eventualitat que la sentència acabi a Europa. Si tant l'haguessin preocupat la llei i els drets de Junqueras, no s'hauria precipitat a dictar la decisió sense conèixer el dictamen dels magistrats europeus.
El Suprem pot entossudir-se a actuar com si la sentència no canviés res. Pot fins i tot apuntar-se a la mateixa il·lusió tota la Justícia espanyola —no sembla casualitat que es condemni el president Torra per desobediència just el mateix dia, es tracta de deixar clar qui mana aquí. Però el cert és que ha passat. Contràriament al seu costum, el Tribunal Europeu ha anat més enllà que el mateix advocat de la UE i ha volgut deixar ben clar, no només que Oriol Junqueras gaudeix d'immunitat, sinó que la mateixa té i ha de tenir efectes actuals.
El primer deure del Suprem hauria de consistir ara a reparar la injustícia que ell va perpetrar
No es tracta d'una "mera qüestió processal". Es discutia una cosa tan nuclear per a la democràcia com l'exercici i els límits que es poden imposar a un dret polític fonamental: el dret de representació. I al Suprem se li ha dit que no ha respectat i ha violentat el seu exercici. Costa imaginar un pecat més gran per a qualsevol tribunal democràtic.
El primer deure del Suprem hauria de consistir ara a reparar la injustícia que ell va perpetrar. Pel bé de la mateixa Justícia, amb l'objecte de tractar de recuperar prestigi institucional esmenat de la manera més efectiva els seus desafurs, hauria de posar en llibertat Oriol Junqueras, tractant-lo com l'europarlamentari que és, mentre comunica al Parlament Europeu la seva situació i sol·licita o suplica que se li aixequi la immunitat i el legislatiu comunitari emet la seva resposta. El mateix es pot dir amb respecte a Carles Puigdemont i Toni Comín, eurodiputats contra qui no es pot actuar ja de cap manera sense que el Parlament Europeu aixequi prèviament la seva protecció.
En el cas de Junqueras, constituiria una veritable indecència que el Suprem utilitzés una sentència que mai no va haver d'haver dictat sense resoldre abans la qüestió de la immunitat per anul·lar els efectes d'aquesta. Sembla també que en l'alt tribunal consideren que no han de demanar el suplicatori perquè la llei espanyola no ho exigeix quan el representant resulta electe durant un procés. Però la llei espanyola també deia que calia anar a jurar la Constitució per ser eurodiputat i ha resultat que no.
Aquesta ha de ser la posició de l'Advocacia de l'Estat, que ja al juny es va manifestar en línia amb el veredicte del Tribunal Europeu. Si fa una altra cosa, a més de contradir la doctrina dels seus propis actes, només podrà explicar-se en funció de la pressió ambiental de la dreta espanyola. La seva posició no s'hauria, doncs, d'interposar com un obstacle perquè continuïn aquestes negociacions entre socialistes i republicans de cara a la investidura que tan bé semblen asseure'l, en termes demoscòpics, a l'independentisme; d'acord amb les dades del CEO fet públic divendres. El que faci després la sala segona del Suprem serà cosa de la consciència i el sentit de la justícia dels seus magistrats.