La campanya va posar fi al bon rotllo entre l'alegre quitxalla constitucionalista. Els resultats del 21-D han provocat que, com cantava Rocío Jurado, se'ls mori l'amor de tant d'utilitzar-lo. Portat pels efluvis de la cursa electoral, Albert Rivera va arribar a proclamar que els vots a PP i PSOE eren paperetes llançades a les escombraries perquè l'únic vot útil per vèncer l'independentisme era el de color carabassa. Una setmana després dels comicis, populars i socialistes l'hi tornen acusant la formació taronja de convertir el seu milió de vots en inútils per pur tacticisme i demanant a Inés Arrimadas que faci alguna cosa, que és el que solen fer els qui guanyen o proclamen haver guanyat les eleccions.

Inés Arrimadas està fent un Rajoy. La diferència és que a Mariano gairebé ningú no l'hi va perdonar després del 21-D i a tots ens va semblar molt malament que renunciés a la seva obligació com a partit més votat sense que li importés ni desgastar unes institucions ja exhaustes, ni prolongar la precarietat política per pur interès partidista; mentre que a Inés se l'hi perdona i poca gent li apliquen el mateix criteri de pura higiene democràtica. Espanya, sempre al capdavant de la innovació política, està posant de moda una tendència nova: qui guanya les eleccions no es posa immediatament a la tasca de sumar suports per formar govern; aquí renuncia i que passi el següent, no fos cas que calgui fer alguna cosa més que dir coses en campanya i desgastar-se prenent decisions.

A Catalunya hi havia una majoria silenciosa que només calia mobilitzar per guanyar i posar fi d'una vegada a la cançó del procés, però va resultar que ni majoria, ni silenciosa

No es pot sortir la nit de les eleccions a dir que has guanyat i anunciar al matí següent que renuncies a formar govern perquè no et surten els números. No perquè sigui contradictori, sinó perquè és mentida. Quan hi ha cinc diputats fora i tres a la presó ningú no sap quins seran exactament els números. Si no li surten els comptes per anar a buscar el govern tampoc no li surten per reclamar la presidència del Parlament. La mateixa nit del 21-D Albert Rivera es va proclamar vencedor i va anunciar que ells pararien l'independentisme. Ara es decanten per no desgastar-se pactant una alternativa de govern amb els mateixos que ha promès parar; això no és estratègia, és alleujament descarat.

Ciutadans renuncia perquè, perquè li surtin els números, hauria de negociar i arribar a acords i compromisos que comportarien dir i fer el contrari del que va prometre durant la campanya; hauria de fer i dir les mateixes coses que es va atipar de retreure a populars, socialistes o comuns. A Ciutadans volen guanyar, però no assumir els costos de la victòria. Inés Arrimadas no renuncia perquè no li surtin els comptes. Renunciarà a formar govern perquè no vol ser la cara que encarni el fracàs de la teoria que sostenia l'aplicació del 155 i la convocatòria d'eleccions: a Catalunya hi havia una majoria silenciosa que només calia mobilitzar per guanyar i posar fi d'una vegada a la cançó del procés, però va resultar que ni majoria, ni silenciosa. L'honor de ser la cara del fracàs el volen deixar exclusivament a Mariano Rajoy.

Si Ciutadans evita fins i tot els mínims contactes per intentar formar govern serà per oportunisme partidista de la pitjor mena. Per evitar el desgast d'obtenir més negatives que suports, o que es visualitzi de manera incontestable que gairebé ningú no vol governar amb ells; sense importar-li en excés ni el deteriorament ja insuportable de les institucions catalanes, ni la precarietat política del país que els ha escollit com a primera força política, i llançar el vot a les escombraries sense saber-ho.