L'esquerra es bloqueja i la dreta s'activa. És el cicle de la vida en la política espanyola. Com més s'enverinen Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, més clares i precises es tornen les ordres de Pablo Casado i Albert Rivera als seus perquè es desbloquegi el que calgui desbloquejar per qualsevol mitjà necessari. Ja han assegurat Múrcia i segurament, la mateixa setmana que Sánchez fracassa en el seu segon intent d'investidura, per fi caurà Madrid perquè sigui exhibida com la joia de la corona d'ordre i estabilitat que promet la dreta, davant la imprevisibilitat i les vel·leïtats de l'esquerra.

No és casual que Pablo Casado hagi decidit desaparèixer del primer pla per deixar-li tots els focus a les baralles de socialistes i morats i a la purga taronja que Rivera aplica als seus crítics. El líder del Partit Popular va fer la pitjor campanya, però ha après ràpid una de les regles bàsiques de la política: mai no distreguis el teu adversari mentre s'està equivocant. Tampoc no sembla casual que alimenti amb compte l'esperança socialista de què, al final, els populars podrien arribar a abstenir-se; una manera molt eficaç d'embolicar encara més la troca de l'esquerra.

Els vots i els suports cal guanyar-se'ls, ningú no te'ls regala i ningú no té l'obligació de donar-te'ls

Fiat a una investidura que sembla segur es produirà el setembre per pur desgast, Pedro Sánchez pujarà a la tribuna dilluns vinent exposant-se a sumar únicament i exclusivament els vots dels seus i algun despistat. En el relat socialistes tots són culpables menys ells. Pablo Iglesias és un mascle alfa encegat pel rancor, l'enveja i les ànsies de poder. Albert Rivera ha resultat ser de dretes per a sorpresa general de l'esquerra ben pensant. Pablo Casado manca de sentit d'estat perquè no fa allò que el mateix Sánchez es va negar a executar i s'absté per deixar-los governar. Vox s'ha convertit en la nova "nena de Rajoy", aquesta falca que es treu constantment per acabar de rematar l'altre.

Ni tan sols els nacionalistes, que semblen els més disposats a facilitar la investidura aguantant amb estoica paciència les renyines d'uns i d'altres, no es deslliuren de la reprimenda per part d'uns socialistes que gairebé semblen esperar que bascos i catalans els donin les gràcies per acceptar els seus vots. Es fa díficil endevinar d'on espera treure el candidat del PSOE els vots i les abstencions que li fan falta per tirar endavant la investidura quan no queda ningú en l'espectre polític a qui no li hagin llançat l'esbroncada. Ni tan sols l'estiu, amb totes les seves bondats, no canviarà cap altra de les regles bàsiques de la política: els vots i els suports cal guanyar-se'ls, ningú no te'ls regala i ningú no té l'obligació de donar-te'ls.