Dissabte passat, tal com hem fet cada 9 d’abril les darreres tres dècades, honoràvem la figura del patriota Manuel Carrasco i Formiguera, executat el 1938 a Burgos. De la plaça de la Fe estant, amb tot el seu simbolisme i la seva potència, i en un acte tan solemne i emotiu com el que vivíem, els pensaments es precipitaven novament i era difícil abstreure’s de tot el que ens està passant, nacionalment i socialment. I un hauria volgut saber on se situaria Manuel Carrasco i Formiguera, i rebre’n els consells i el mestratge... Però entenc que tots hi compartíem una certesa: el patriota Carrasco no s’estaria de projectar a la situació actual, tan desconcertant, el seu tarannà, dominat per un sentit proverbial de coherència i d’integritat personals.

Per Carrasco i Formiguera, tot tenia un mateix sentit: la vida privada i la projecció pública, el que escrivia i com actuava. Tot estava impulsat, condicionat, filtrat per l’ideal, per un ideal de llibertat i de justícia que, des del punt de vista nacional, feia que contemplés l’horitzó de la independència com a quelcom assolible i desitjat, i per això, Carrasco i Formiguera sentia una gran proximitat al president Macià. I és que, posats a relacionar-lo amb l’Esquerra Republicana de Catalunya del seu temps, hauríem de vincular-lo amb l’Avi i amb l’ànima obertament independentista que defensava, i no pas amb la iberista i més de lluites compartides que encarnava el president Companys.

És en aquest sentit que l'ànima de la UDC de Carrasco no és precisament la d'un catch-all party amb vocació de força majoritària, sinó la d’un partit petit, amb una construcció ideològica que, en aquells anys summament difícils i convulsos, el condemnava a ser minoritari i a esdevenir un partit incòmode, amb uns líders que no podrien exercir el poder directament, però que tindrien una força moral i d’influència determinant.

Ningú no es pot apropiar del llegat, del pensament, de la trajectòria cívica de Manuel Carrasco i Formiguera ni fer-ne lectures esbiaixades, interessades i parcials, perquè és patrimoni de tothom

Ser conseqüent era molt difícil, no obstant això, Manuel Carrasco i Formiguera ho va assumir fins a les darreres conseqüències. Ras i curt: la independència de Catalunya, com a sublimació de l’ideal de llibertat nacional, fou un concepte cabdal en el posicionament vital de Carrasco i, com ell deia, "els ideals no es negocien" i així, quan els feixistes li van oferir que es retractés a canvi de perdonar-li la vida, ell es va mantenir ferm fins al sacrifici. No va pactar.

Fins i tot els qui volem seguir el seu exemple de militància i de compromís polític ho tenim complicat, de tan exigent, compromès i radical com era el seu capteniment. La lliçó de Carrasco i Formiguera ens marca, però, i volem que sigui així: resulta imprescindible no cedir davant la renúncia, el pragmatisme, l’interès particular o el càlcul electoral, perquè no es tracta de guanyar les pròximes eleccions, sinó de guanyar el futur compartit.

Hi ha una gran mancança de coherència, en gran part de la política catalana, entre el que es diu i el que es fa, la qual cosa genera molt de desconcert i desafecció en el si de la majoria social independentista. La reculada històrica perpetrada de l’octubre del 2017 ençà, les apostes per taules de diàleg inexistents, l’intent de diluir el valor de l’1-O i de donar-lo per amortitzat i l’opció clara per un nou autonomisme de la gestió quotidiana han narcotitzat l’electorat. I, tanmateix, la declaració del 27 d’octubre és vigent i la podrem fer efectiva quan recuperem la unitat de les institucions, partits, entitats i ciutadania que ens va portar a l’èxit del primer d’octubre; aquesta és la missió del Consell per la República. En definitiva, quan torni a posar-se l’ideal de la República Catalana al centre de l’agenda política, i els ideals no es negocien.

Podem estar convençuts que la coherència vital i política de Manuel Carrasco i Formiguera li hauria portat a estar en la gènesi i en el desenvolupament del referèndum de l’1-O. A participar-hi des de l’acció política, des de la tribuna, a peu de carrer i de col·legi electoral, amb generositat, compromesament.

També hauria participat i participaria, sense defallença, en institucions unitàries, com és el Consell per la República Catalana, com són totes les manifestacions públiques que, a la Meridiana i a tantes places i carrers de Catalunya, encara avui, malgrat l’intent persistent de desmobilització des de les instàncies oficials, perviuen en defensa de l’aplicació del mandat de l’1-O, i també per a la denúncia de tota la repressió desfermada als darrers anys contra el moviment independentista català.

Ningú no es pot apropiar del llegat, del pensament, de la trajectòria cívica de Manuel Carrasco i Formiguera ni fer-ne lectures esbiaixades, interessades i parcials, perquè és patrimoni de tothom, i cal que deixem que, com tantes altres persones que van viure i van morir per salvar-nos la vida, la identitat i la dignitat, inspiri els qui compartim l’ideal de l’alliberament nacional de Catalunya, els qui creiem, encara amb més força, que no hem de deixar-nos seduir per l’interès de part i hem d’enllestir la feina d’assolir la República Catalunya que necessitem i que mereixem com a poble, després de tantes desfetes.