Hi ha missatges especialment irritants, inclús insultants, en el discurs de Pedro Sánchez sobre Catalunya. Notablement quan pontifica sobre conceptes com ara la “convivencia entre catalanes" o la "igualdad entre españoles" que diu defensar. Són missatges que fan disparar no poques alarmes. Quina estratègia amaga la recreació d’aquests tòpics, i no sols quan els fa servir en una perversa juxtaposició? Fins a quin punt el seu propi ús no delata plantejaments que treballen subterràniament contra la convivència i contra la igualtat suposadament reclamada?

Quan Sánchez intenta vendre que l’anomenat “problema catalán” és un tema de “convivència” entre catalans, de fet està reproduint aquell absurd encapsulament que pretén la UE del tema en considerar-lo un afer “intern” d’Espanya. Una mena de nines russes amb els ulls tapats. A més, Sánchez fa el ridícul quan intenta mostrar-se aliè o neutral davant del tema perquè tothom pot veure que és de tot menys neutral. Juga clarament a favor dels seus, d’aquells que Leopoldo Calvo Sotelo un dia va qualificar de “los nuestros”, els qui estarien cridats a “desnacionalitzar” Catalunya (sense comptar, però, que l’operació en certa manera faria figa).

No. Quan el Sr. Sánchez ha visitat Barcelona darrerament ―no fotem!― ha vingut a atiar la confrontació, no pas a sembrar convivència. Ell ha visitat els “seus” ferits a l’hospital. No els ciutadans ferits. Ell ha fet condecorar els enviats a Catalunya al crit de “a por ellos”, no pas els “ellos”, és a dir nosaltres. Ell no ha tingut vergonya de fer gala d’un comportament immoral, entre electoralista i descaradament “serbi”, en el tracte a propis i estranys. La qual cosa, si hi hagués justícia, hauria de comptar amb la reprovació d’uns òrgans internacionals tan competents com absents. Diguem-ho clar. Ell no busca la reconciliació ni la convivència entre catalans sinó la rendició de la majoria sobiranista i la seva castració química constitucional en la línia que proposa l’actual PSC. En contrast, els sobiranistes, fent gala d’un arrelat sentit de la convivència, en tot moment han volgut que el futur de Catalunya fos decidit entre tots els catalans, que hi hagués molta més pluralitat als mitjans públics catalans que no als de Madrid i que el civisme i la no-violència prevalguessin, com així ha estat.

Pretendre que les expectatives i l’imaginari col·lectiu català siguin iguals que els dels extremenys o els lleonesos, per exemple, és irreal

Tinguem present, per altra banda, que quan el cap del PSOE recorre a aquests conceptes, no fa res més que recollir de ple un discurs llargs anys teixit a Catalunya pels fracassats Albert Rivera i Ciutadans. Un discurs vergonyós ―compartit a voltes fins i tot per Pablo Iglesias― basat en la negació lerrouxista de la nació catalana i en el combat als seus drets i trets diferencials. Molts vells militants catalanistes del PSC veuen incrèduls la sinistra aliança d’Iceta amb els grans introductors de la crispació i l’insult en la política catalana, arribant a anar regularment a les manifestacions del bracet dels qui van amenaçar de muntar-nos un “Ulster”. Com pot el Sr. Sánchez parlar-nos, doncs, de convivència?

Pel que fa a l’abús del concepte d’“igualtat entre espanyols” que diu Sánchez que promou, la dosi de cinisme continua essent antològica. Salta a la vista quan pretén que siguin iguals coses que simplement no ho són. Pretendre que les expectatives i l’imaginari col·lectiu català siguin iguals que els dels extremenys o els lleonesos, per exemple, és irreal. L’altre dia un bibliotecari del Maresme m’ho il·lustrava de la següent manera: “Pretendre equiparar la bibliografia sobre nacionalisme català amb la de qualsevol altra comunitat autònoma ―inclús la de totes les comunitats (menys la basca) en conjunt― és com comparar l’Amazones amb el Manzanares”. No hi ha igualtat possible perquè, tal com va denunciar Gonzalo Boye al judici del MH President Torra, els símbols dels espanyols són sagrats (llengua, rei, ducat de Franco, bandera) mentre que els dels catalans (llengua, llaços grocs, estelades, història) no són tinguts en compte per a res. Diguem-ho clar: un espanyol no té presos polítics ni exiliats polítics per raons territorials. Un català sí. Un espanyol pot veure la seva selecció oficial a la TV. Un català ni en té. Un espanyol pot ser jutjat en el seu idioma. Un català, amb dificultats. Qualsevol comunitat espanyola pot relacionar-se amb les autoritats escoceses. Catalunya no (segons les ordres de l’obsés Borrell). Un espanyol pot gaudir d’un cinema en llengua pròpia. Un català a dures penes. Un espanyol pot sentir-se nacionalment representat per les institucions que marca la Constitució. Un català difícilment. Un espanyol no serà forçat a canviar d’idioma per un agent de l’autoritat. Un català constantment. Un espanyol pot gaudir plenament de la seva nació, present a cada article de la Constitució. La nació catalana ni tan sols hi figura. Un català pateix la supressió per part del TC de drets i competències del seu Estatut que altres comunitats poden seguir gaudint plenament. Un català ha de veure el seu fet nacional sotmès a un menyspreu mediàtic constant sense que cap jutge hi intervingui. Un espanyol, rarament, per no dir mai. Tot plegat fa irrisible que algú pretengui que els catalans se sotmetin a un principi d’“igualtat” que, en realitat, no és altra cosa que l’anorreament de la igualtat real dins un marc de “convivència” fake imposat per un Estat gens neutral.