Quan pensem en la família Maragall –Joan, Pasqual i Ernest–, a molts catalans ens ve al cap una història d’èxit i popularitat. Els veiem com a homes que han gaudit d’un ample reconeixement social. Així recordem Joan Maragall –amb tants carrers de les nostres ciutats merescudament dedicats– com a gran figura de la cultura catalana. Per altra banda veiem el seu net Pasqual com a artífex –amb el seu germà Ernest– dels Jocs Olímpics de 1992, primer president socialista de Catalunya i màxim impulsor de l’actual Estatut. Però és correcta aquesta percepció? Realment podem parlar d’una nissaga d’acceptació universal i inestroncable?
Si sortim de la bombolla de bondat catalanista en què vivim, constatem amb sorpresa que cadascun d’aquests Maragall ha acabat essent en gran mesura indigerible per a l’establishment. Inclús per aquell sector que inicialment els semblava acceptar, adorar, fins i tot. És el cas de Joan Maragall. Cal no oblidar l’efecte que va tenir el seu rebuig als Fets del ¡Cu-Cut! –l'"A por ellos" de 1905–, el seu suport a Solidaritat Catalana i el seu decantament cap al catalanisme. Es diu poc però cal recordar que l’any 1902, en plena maduresa, va ser processat pel contingut d’un article, “La patria nueva”. El seu posicionament va significar la ruptura, en dos temps, amb el Diario de Barcelona, on publicava els seus articles. Recordem que uns anys abans (1898), un ampli sector unionista havia arrufat el nas a la seva Oda a Espanya –significativament citat per Meritxell Borràs al judici del procés– que acabava amb un eloqüent “Adeu, Espanya!”.
El tractament que ha dispensat l’establishment als Maragall, lluny de l’adhesió al relat d’èxit que algun distret es podria imaginar, ha acabat sent d’una intolerància insospitada
Quant a la seva percepció des d’Espanya, per molt que se’ns parli de la correspondència amb Unamuno o Ortega y Gasset, el cert és que de reconeixement, poc. Va haver d’esperar un decret de darrera hora de l’alcaldessa Carmena, amb l’excusa de l’aplicació de la Llei de memòria històrica l’any 2017, per tenir un trist carrer a Madrid.
I de Pasqual Maragall, què no podríem dir? Podria semblar, a segons qui, una figura incontrovertible del nostre temps. Però com va acabar el seu pas per la presidència de la Generalitat? Al meu llibre El moment de dir prou (2008) dedico un capítol a descriure la rocambolesca defenestració que en feu un PSC cada cop més abocat a l’annexionisme i a la defensa del règim borbònic del 78. Amb tot el que li havia costat al PSC arribar a la presidència de la Generalitat, el partit –sota ordres de Zapatero– no va dubtar a desfer-se del president que un més alt índex de popularitat havia adquirit. El van trinxar des de les editorials del diaris que, en principi, havien estat de la seva pròpia corda, El País i El Periódico. És un fet inaudit, només explicable pel cordó sanitari que el PSOE i el PSC aixecaven davant el catalanisme conseqüent i el seu nou Estatut, autorecorregut per Montilla encara amb la tinta fresca. A qui pot estranyar la massiva fugida que feren els catalanistes d’un partit que el mateix Raimon Obiols va descriure com a “peña rociera”? Que és el que ha acabat sent amb Iceta, Montilla i Zaragoza, tal com s’acaba de veure amb l'escandalós pacte Colau-Valls-Collboni.
Però és Ernest Maragall, figura emblemàtica d’aquella massiva fugida, qui més clarament il.lustra avui la persistent censura de l’establishment unionista als Maragall. Quan els socialistes dicten que cal fer un mur de contenció per treure l’alcaldia de Barcelona a Ernest Maragall, és l’establishment qui parla. Un establishment immobilista que abraça des del Círculo Ecuestre i el trànsfuga Celestino Corbacho fins a una Ada Colau que ha resituat el seu concepte d’equidistància no entre unionistes i sobiranistes, sinó entre Collboni i Valls, a qui deu l’alcaldia. És ella que marca el tall de l'“antes roja que rota”, que exclou el margallisme en una nova operació beneïda i financiada per l’establishment unionista.
El tractament que ha dispensat l’establishment als Maragall, lluny de l’adhesió al relat d’èxit que algun distret es podria imaginar, ha acabat sent d’una intolerància insospitada. Han arribat a crear el que anomenen “cordons sanitaris” al seu voltant, expressats en el processament a Joan el 1902, la defenestració de Pasqual el 2007 i l’acord Colau-Valls de 2019. Els Maragall han acabat foragitats per un establishment annexionista, radicalment al·lèrgic a la seva heterodòxia i intolerant amb l’evolució del seu creixent compromís amb els drets de la nació catalana.
El fet que Espanya i la Catalunya unionista no hagin assumit els Maragall demostra fins a quin punt la discrepància resulta indigesta al constitucionalisme. Però sobretot ens ve a recordar fins a quin punt resulta insuperable la incompatibilitat entre la sensibilitat política espanyola i la catalana. Si el constitucionalisme espanyol no pot assumir els Maragall, quin aspecte de la catalanitat real pot dir que assumeix més enllà de la barretina de Josep Bou?
Antoni Strubell i Trueta és filòleg i polític