Pedro Sánchez no és el primer dirigent europeu que es troba blocat per un conflicte secessionista de primer ordre. N’hagué d’encarar també el gran estadista britànic del darrer terç del segle XIX William Gladstone. La sobtada irrupció electoral dels home-rulers de Parnell, amb una vuitantena llarga de diputats nacionalistes irlandesos al Parlament de Westminster, el va obligar a reaccionar-hi amb contundència. I ho va fer com un autèntic home d'estat, l’antítesi del que és avui Pedro Sánchez.

Malgrat tot, i com no és d’estranyar, Gladstone d’entrada va sucumbir a la temptació repressora en esclatar-li el conflicte durant la seva segona legislatura com a primer ministre. Quan una part del moviment irlandès –els anomenats Invincibles– va respondre a la repressió britànica amb l’assassinat dels dos principals representants del poder britànic a Irlanda a Phoenix Park, Gladstone va introduir una Llei penal que pretenia acabar amb el moviment. Amb el que no comptava és que aquesta repressió tingués un efecte bumerang. Va fer disparar encara més el suport a Charles Stewart Parnell, que guiava un programa nacionalista contrari a la discriminació dels catòlics (tot i ser protestant ell mateix) i als desnonaments rurals.

En poc temps el liberal Gladstone va canviar de política i va fer un gir de cent-vuitanta graus per adaptar-se a la nova situació. Va veure que si no concedia autonomia política als irlandesos, el problema encara s’agreujaria més. Ja l’any 1886 (significativament, l’any del primer gran acte de caire independentista a Catalunya) va bolcar-se en la introducció d’una llei del Home Rule que buscava de conferir un Parlament autònom als irlandesos. El projecte no va quallar per culpa dels vots contraris dels unionistes del seu propi partit. Fins i tot va perdre les següents eleccions per culpa de l’eventual fugida d’aquells diputats als rengles conservadors. Tanmateix, quan va tornar a presidir el govern, va persistir amb la Llei aconseguint que l’aprovés la Cambra dels Comuns, però no la dels Lords, cosa que comportà la seva dimissió final l’any 1894.

Hom podria veure Gladstone com un intent fallit de resoldre el tema irlandès. Però el cert és que va ser l’instigador de dinàmiques que, a la llarga, permetrien al poble irlandès de recuperar la seva autonomia, primer, i el seu Estat independent posteriorment. Segurament algun unionista podria retreure-li que fou ell qui va obrir la porta al Free State dels anys 20. Però no faria millor de considerar si la llarga resistència de l’unionisme britànic a l’autonomia irlandesa no fou realment l’element que va empènyer els irlandesos a voler ser independents? Certament, un escenari no tan diferent a l’auge independentista provocat a Catalunya per la sentència contra l’Estatut del 2010.

A la llum comparativa de Gladstone, quines idees ens suscita l’actuació de Sánchez avui? Foscor. Intransigència. Incomprensió. Nacionalisme d’estat. Autoritarisme. Abús de la llei per combatre la democràcia. Certament, davant la crisi catalana, Sánchez ha mostrat per activa i passiva que no és l’home d’Estat que requeriria un moment com l’actual. Tampoc pot culpar del seu predicament la intolerant i neofranquista deriva que ha agafat l’actual Espanya perquè ell mateix ha col.laborat plenament a promoure-la. Això ho hem pogut veure en el funeral d’Estat de facto de Franco i en la ratificació del ducat a perpetuïtat per als seus familiars, tal com ell els autoritzà. O en el rocambolesc fet que una ministra seva titllés el profeta dels “punys i les pistoles”, José Antonio Primo de Rivera, com a “víctima”. O, finalment, en la supressió del federalisme i la plurinacionalitat de l’Estat del programa del PSOE més centralista des de la mort de Franco.

L’Estat acabarà pagant car el seu desesperat intent per salvar el caduc règim del 78

Certament, les coses no han canviat des d’aquella Espanya ultranacionalista de 1919 quan els partits catalans primer van exigir un Estatut i van acabar sent víctimes d’una agressivitat política de proporcions bíbliques. Avui Espanya torna a trobar-se en aquesta tessitura perquè la Constitució, lluny de garantir la llibertat i els drets dels catalans, ha creat un ambient penitenciari irrespirable tal com va predir que faria l’enyorada Patrícia Gabancho fa quaranta-un anys en els debats sobre la Constitució que disputava amb el futur advocat de la Infanta Cristina.

Potser el que acabarà condemnant la ridícula figura de Sánchez és la seva suïcida renúncia a fer d’home d’estat. Al contrari que Gladstone, ha optat per exercir de flagell dels opositors rebels. Davant la fulminant hegemonització de l’independentisme dins la societat catalana, ha optat per l’insult titllant-nos de “supuesto pueblo” i Torra de violent. Ha mentit sobre l’episodi de l’Hospital de Sant Pau, fent un ridícul absolut. Ha optat per criminalitzar-nos tot premiant els policies que ens han pegat. Ha optat per liquidar el PSC, confirmant-hi al davant la cada cop més patètica figura de Miquel Iceta. Ha optat per fer els pitjors nomenaments possibles de cara a una ja impossible reconciliació (Borrell, Cunillera, Grande Marlaska, Zaragoza) i s’ha acomodat a escalfar el mateix clima catalanofòbic que el que creaven els partits dinàstics fa cent anys. La qual cosa ens confirma que, a Espanya, la política amb majúscules segueix sent la gran absent i que el nacionalisme autoritari transversal d’inspiració franquista és l’única moneda en curs.

La conclusió a la qual inevitablement s’arriba, com apunta Jordi Barbeta, és que l’Estat acabarà pagant car el seu desesperat intent per salvar el caduc règim del 78. Ho pagarà no sols amb la independència de Catalunya i el descrèdit internacional sinó corrent el “risc” de despertar l’Espanya republicana. Aquesta possibilitat cada dia guanya versemblança atesa la crisi que s’apropa, la baixa popularitat de Felip de Borbó i l’escassa confiança que genera el sistema judicial i polític espanyol.

El que pretén fer en democràcia el president Sánchez –des d’un profund menyspreu al que representa avui Catalunya– és inviable. I és el que finalment ens farà guanyar com va fer guanyar a Irlanda el tossut colonialisme britànic que Gladstone intentava combatre, tal com va descriure amb passió als diaris de l’època el pare de l’independentisme català, Josep Narcís Roca i Ferreras.