Si Espanya mai es volgués convertir en un estat democràtic, que res no es pot descartar, de les primeres mesures que hauria de prendre és superar la seva perversa sociopatia antiseparatista. Sens dubte seria un tractament llarg per l’arrelament secular que arrossega. Ara, si no es procedeix a la seva extirpació —amb la simptomatologia cuartelera que l’evidencia— Espanya continuarà essent la pàtria de la negació de drets i linxament a les minories que sempre ha estat.
A Espanya, l’antiseparatisme parteix d’una percepció social distorsionada segons la qual és moralment “bo” tot el que vol unitat i és moralment “pervers” tot el qui no la vol. És clar, la selecció es fa sense tenir en compte la naturalesa d’aquesta unitat ni el dret universal a la llibertat que assisteix els subjectes polítics. L’autèntic drama a què condueix és que, com en temps de Franco, aquesta percepció domina tota la judicatura, que té l’antiseparatisme —i no criteris de justícia ortodoxos— com a punt de partida de les seves decisions polítiques més transcendents. És el que s’ha pogut veure en els judicis paral·lels que per una banda han absolt el major Trapero (no separatista) i han condemnat Quim Forn (separatista) per fets i amb testimoniatges força semblants. Lògicament, a l’antiseparatisme no se’l veu com la xacra que realment és —des d’un punt de vista jurídic— sinó com a part integral d’un ADN nacional imperible.
El greu obstacle per a la democratització de la societat espanyola és que els partits espanyols troben normal aquesta condemna del separatisme. No es qüestionen què hi ha al darrere d’aquesta condemna ni el greu dèficit democràtic que necessàriament implica
Tot i que el seu origen és ocultat, per raons estratègiques, és obvi que el ranci antiseparatisme espanyol entronca directament amb l’afany expansionista de Castella. A més, el dogmatisme que n’emana té fortes reminiscències de la manera de fer de la Inquisició. Ningú s'hi pot oposar sense patir estigmatització ni conseqüències greus. La seva omnipresència dins la societat espanyola s’ha aconseguit gràcies a la secular lletania que estipula que el separatisme és sacrilegi tal com periòdicament proclama la cúpula de l’Església catòlica, que n’és un dels més grans promotors (vegeu el capítol 5 del meu llibre El moment de dir prou - “La nació moral”). El resultat d’això és que, en el fons, Forcadell, Torra i Tamara Carrasco són tractats com a veritables apòstates. I no els cremen a la plaça perquè el fum podria molestar algú a l’ONU o al tribunal de la Haia.
El greu obstacle per a la democratització de la societat espanyola és que els partits espanyols, des de Vox fins als comuns, troben normal aquesta condemna del separatisme. La comparteixen tots en grau diferent. No es qüestionen què hi ha al darrere d’aquesta condemna ni el greu dèficit democràtic que necessàriament implica. L’han mamat generació rere generació i l’accepten com a part natural del paisatge. Certament, és el que explica la parcialitat antiindepe actual d’uns Mossos actuals tolerants amb l‘extrema dreta. O el fet que Ada Colau pugui acceptar els vots de Manuel Valls per apartar el “separatista” Ernest Maragall de l’alcaldia. O el que suprimeix la vergonya d’un gest tan reaccionari com el de Jéssica Albiach quan mostra el seu no a la DUI del Parlament. En resum, és el que en gran manera explica la gran comoditat de PSC i comuns dins la nueva normalidad que busca l’agònic règim del 78. I, per contra, la seva incomoditat davant la Catalunya republicana que vol exercir els seus drets. Per ells, va contra un dogma amb què han conviscut tota la vida i xoca amb la submissió apresa amb què, inconscientment o conscient, es guien.
La confirmació de l’anomalia “antiseparatista” en què viu Espanya la tenim en l’absència d’aquest fenomen en altres països democràtics, però tradicionalment imperialistes, com ara el Regne Unit. Sense deixar de ser nacionalistes, no cultiven l’odi ni l’apostasia a les minories nacionals. Ni tan sols existeix un equivalent lèxic a l’insultant terme separatista per referir-s’hi. Així, en llargs anys de vida a Anglaterra, no recordo haver escoltat mai que cap escocès fos estigmatitzat per “separatista”, ni tractat amb violència per ser-ho. Amb això no vull dir que no hi hagi un deep state anglòfil com el que sens dubte va ajudar a guanyar el referèndum escocès als unionistes l’any 2014. Però els mecanismes de l’odi i de la intolerància que aquí són moneda en curs, allà serien impensables. No hi ha una premsa obertament hostil que carregui diàriament contra Escòcia de la mateixa manera com ho fan els mitjans de Madrid contra Catalunya. És el que diferencia un estat que en gran manera ha posat fre al supremacisme i a la pràctica colonial d’un que no ho ha fet, ni s’espera que ho faci. Almenys, no mentre els organismes internacionals no li exigeixin l’adopció dels trets que caracteritzen les democràcies i els autèntics estats de dret.