El càlcul entorn de la reacció catalana a la sentència del procés serà un ingredient important en la seva confecció per part de l’Estat. Sens dubte, a hores d’ara, el deep state espanyol, amb els seus inseparables braços polític, econòmic, judicial i policial, haurà pensat molt en les possibles conseqüències de la sentència. Saben que tenen assegurada l’eufòria per la seva duresa a Espanya, on el rebuig a l’independentisme català és del 95%. Però poden dir que a Catalunya ho tinguin tan clar? Podria haver-hi sorpreses? Tan fàcil ho té l’Estat unionista per condemnar-nos i eliminar l’independentisme per sempre, com pretenen? Què ens indiquen els antecedents històrics en casos semblants?

El procés de Montjuïc, a les darreries de 1896, si bé llunyà en el temps, pot ser un interessant referent en aquest sentit. Ens ajuda a entendre els efectes inesperats de les dinàmiques repressives descontrolades. Ajuda també a constatar la importància de la volatilitat emocional de la nostra societat en circumstàncies semblants. Aquell llunyà procés, recordem-ho, jutjava el sagnant atemptat anarquista del carrer dels Canvis Nous contra una processó del Corpus que havia causat 12 morts i 35 ferits. La manifestació de repulsa immediata que provocà va ser la més gran registrada a Barcelona a finals del XIX. L’Estat ho tenia tot a favor per aplanar tota la dissidència. Però, què va passar perquè el resultat en fos de signe ben diferent?

Una repressió brutal amb 400 detinguts arbitraris ―entre ells, gent tan clarament innocent com Teresa Claramunt o Pere Coromines―, 87 imputats, múltiples tortures denunciades, cinc executats, tretze sentenciats a més de 18 anys de presó, set a 10 anys i 63 desterrats, fou el cruel i desproporcionat resultat d’aquell judici. La brutalitat de la resposta d’estat fou tal que les manifestacions de protesta que va provocar van acabar empetitint la que s’havia produït amb l’atemptat. Potser una part dels manifestants hi repetiren i tot, qui ho sap. Tal fou la resposta ciutadana a la repressió que, per l’any 1901, tots els empresonats i desterrats ja tornaven a ser a casa. A l’Estat li havia sortit, doncs, el clau per la cabota i s’iniciava una etapa que va desembocar en la creació de la Solidaritat Catalana, el rebuig massiu als partits dinàstics de Madrid, la creació de la CNT (1911) i tota una dinàmica democràtica catalana que no entrava en cap cas en els plans dels repressors.

Si mirem la lliçó que ens ofereix la història, veurem que, malgrat l’aparent foscor, mai no ho havia tingut tan bé el moviment catalanista per sortir relativament bé d’una situació tan greu

Avui el deep state té seriosos dubtes sobre quina serà la reacció catalana, per molt que tinguin armes polítiques i mediàtiques molt considerables per intentar atenuar-la. Cal no oblidar que, per molt que Franco continuï present a la política espanyola, això no és 1939. Ni tan sols el protodemocràtic 1901. La dura sentència contra dotze demòcrates agafarà Catalunya amb un govern sobiranista a la Generalitat i amb un 80% dels ajuntaments, tres de les quatre diputacions i una majoria social també sobiranistes, vaja, amb un panorama institucional que farà molt difícil arranar el catalanisme per molt que Iceta s’hi posi. Al contrari que el 1939, no podran comptar amb un exili massiu, grans camps de concentració, fosses comunes a dojo i la inhabilitació social massiva per treure’s del davant els opositors. Ni tan sols es pot descartar que algun sector del mateix PSC hi pugui tenir alguna reacció inesperada, a l’estil de la de l’admirable alcalde Ballart de Terrassa. Per molt que PPPSOECSVOX hagin esgrimit i/o tolerat la consigna del “Puigdemont colpista” o el “Junqueras al paredón”, per terra, mar i aire, ja no quedarà lloc per als equidistants lliristes de la “sentència justa” i la “simpática sonrisa de Marchena” que encara escoltem a totes les tertúlies. Cada dia serà més evident el caràcter punitiu i venjatiu de l’operació d’estat que pretenen consumar amb una cúpula judicial encara plena de filofranquistes, diguem-ho ben clar. Amb una dura sentència, una part dels qui encara creien en l’estat de dret i la independència del Tribunal Suprem (a Catalunya només un 30-40%), poden acabar caient del cavall de Damasc tot afegint-se al 60-70% que no hi creu gens ni poc.

Potser una part del problema, doncs, la té l’Estat, ves per on, i no només els independentistes absurdament dividits (amb una divisió que no tindrà cap sentit un cop arribi la dura sentència). Madrid ha d’administrar una situació en què les divisions entre catalans i espanyols cada dia són més evidents, en què l’avantatge independentista ―segons les treballades estadístiques de l’analista Joe Brew, entre d’altres― és creixent, i en què un estat de la UE no sols tindrà presos polítics preventius, sinó que en tindrà de definitius, com pedres permanents a la sabata.

Però és que encara hi ha un nou factor que ens hauria d’anar a favor dels catalans en aquesta compulsiva fugida endavant d’Espanya contra l’homologació democràtica europea i la posició de l’ONU. I és la perspectiva històrica. Bé, no sempre és fàcil de copsar. El cert és que a Espanya, pocs macrojudicis ―fora del 23-F i els del franquisme― han acabat amb sentències complides integralment (llevat ―és clar― de les execucions, que en aquest cas, per sort, no pertoquen). Així, els 30 anys de presó a què condemnaren Companys el 1934 es van convertir en un mer any i escaig de pena, alliberat com ho va ser per les eleccions de febrer del 1936. Igualment, després del Foc de la Bisbal (1869), no van passar ni dos anys que el brau líder republicà Pere Caimó ―de qui enguany celebrem el bicentenari― tornés a ocupar l’alcaldia de Sant Feliu de Guíxols ―alerta!― després d’un judici que el condemnà a mort! En el cas del Judici de Montjuïc, ni quatre anys van passar abans que tots els represaliats fossin al carrer. I en tots els casos, estem parlant de judicis celebrats en durs consells de guerra i amb fets de sang sobre la taula.

Si mirem la lliçó que ens ofereix la història, veurem que, malgrat l’aparent foscor, mai no ho havia tingut tan bé el moviment catalanista per sortir relativament bé d’una situació tan greu. Ni mai no ho havia tingut tan malament l’Estat per aturar definitivament un moviment insurreccional. Un moviment que continua fort i al qual se l’ha tractat amb una repressió i un odi que descarten tota opció de reconciliació. No ens aturaran, no, sigui quina sigui la condemna que hi hagi. Això sí, sempre que la nostra resposta sigui contundent, sostinguda en el temps i eficaç. Que ho serà, no en tinguem cap dubte. Un cop més, com el 1901, Espanya haurà comès el greu error de no deixar-nos cap altra sortida. En aquest cas, la de la independència.