Quan érem menudes o més jóvens, a l'escola, hi havia el costum de passar-mos los llibres de text entre germans o veïns, d'un curs a un altre. Era una rudimentària manera de ser sostenibles i de reciclar. També d'estalviar. A poc a poc, però, amb los anys, acords de mercat entre editorials i centres educatius ho van anar fent inviable. De tota manera, si parlem de geografia i història, i suposant que els interessos comercials encara ho permetessen, tampoc ara seria possible reaprofitar-los: un rosari de nous països i fronteres i de velles guerres embolicades en paper de modernitat ho impedirien. Lo mapamundi es modifica davant dels nostres ulls mentre el cel s'il·lumina de tecnologia al servei dels poderosos egòlatres i violents, que tiren la pedra i amaguen la mà, que farden ufanosos d'atacs imparables, que aplaudixen la misèria que generen.
L'augment de la tensió a l'Orient Mitjà —i no mos oblidem de Rússia i Ucraïna— supera els pitjors auguris, suposant que des de l'inici els desitjos majoritaris hagen sigut de finalització del conflicte, cosa raonablement dubtable, si ens atenim al comportament dels qui mos governen i de nombrosos extremistes de carrer. És poc creïble que l'objectiu siga la pau, quan la immensa majoria dels esforços van destinats a augmentar el poder armamentístic dels països implicats. Hi va haver un dia en què les negociacions, perquè fossen neutrals, es feen a Suïssa. Ara, els països triats per a dialogar són los primers que se salten drets humans fonamentals, especialment contra les dones. Difícilment poden sortir-ne acords d'alçada si es firmen en països de baixesa moral, amb règims dictatorials i interessos particulars, on fugitius de la justícia sovint troben monàrquica empara.
Aquell racó oriental del globus terraqüi és un vesper al qual ànsies occidentals van donant puntades de peu.
Aquell racó oriental del globus terraqüi és un vesper al qual ànsies occidentals van donant puntades de peu. Lo rusc també és copejat per propis i estranys d'aquelles mateixes contrades en lluites caïnites, cruels i inexplicables. Allà, les víctimes són números aproximats que, de tanta maldat i apatia, moren cruelment per una bala o per una fam inabastable difícil de comptabilitzar. No sabem quin nom tindria l'antònim de la síndrome de Stendhal (aquella de la bellesa i l'alegria aclaparadores), però estem començant a viure'l i, malgrat les esgarrifances i la tristor de vore que ens hem tornat bojos, sembla que la vida vol continuar amb certa normalitat lluny de la primera línia de foc, aquell isòbar prim que fluctua amb massa facilitat, l'ona expansiva del qual sempre pensem que mai no arribarà prou a prop nostre.
Lo món canvia a pressa feta i les bombes ja no són explosions antigues que llegim en una enciclopèdia o frases que trobem subratllades al llibre del curs anterior. Avui són esvorancs al mig del carrer d'un país a no tanta distància i l'explosió retrona dins nostre cada dia quan mirem les notícies o sintonitzem la ràdio. Podem tancar el llibre o apagar la tele, però en tornar-los a obrir, l'olor de sofre continuarà impregnant la sala i embrutant-mos la consciència. Perquè tot això que es diu planeta està tan mal muntat, que ni tenint actituds pacifistes podem aspirar a canviar-lo des de baix. Perquè quan mos han de dir "els advertim que les següents imatges poden ferir la seua sensibilitat", potser és que ja no les haurien ni d'emetre. Perquè no ho acaben de dir a boca plena, però això que estem vivint fa pudor de Tercera Guerra Mundial. Perquè el segle XXI té tecnologia per a portar vida a Mart i sembrar mort a la Terra.
La història dirà com acaba esta pel·lícula de terror que, ara com ara, sembla no tenir fi. Conflictes bèl·lics que cíclicament, com eclipses o riades, ennegrixen o inunden civilitzacions que es creuen millors que les anteriors. Pobles o mandataris que es consideren ungits i geopolítiques que mentre naixen ja es queden obsoletes. A cada bugada la reconciliació es fa més difícil. La taca és massa gran, la ferida massa profunda. Los que ahir foren aliats avui són rivals. La víctima ara és botxí. Futurs llibres escolars intentaran explicar allò que ara mos pareix incomprensible. Altres descobriran paraules guixades o destacades per anteriors lectors i es dirà que tot allò està basat en fets reals (i què no ho està?). Ja és ben veritat que els que menys s'adonen d'un canvi són aquells que el viuen.