Anem cap al començament de l'últim any del primer quart del segle XXI, albirant inequívocs senyals de la fi d'una època, tant a l'Estat com a la Unió Europea. Esperant, a més, amb no poca prevenció, quan no por, el que donarà de si des del 20 de gener una Administració Trump-Musk basada en un fanatisme extremista que colonitzarà també una eventual majoria republicana en la Cambra dels Representants i que no és previsible que tingui fre eficaç en la majoria dretana del Tribunal Suprem USA. Per al sistema polític nord-americà l'última esperança és la descentralització federal del Poder als EUA, on dominen els Estats i poders locals en el que concerneix la política interna.
Al tancament de l'any 2024 percebem un evident pols en la Direcció de l'Estat cap a un major protagonisme polític, reinicialitzant allò tan borbònic de proposar una suposada política “neta” i “patriòtica”, enfront de les suposadament estèrils lluites partidistes. Dissimulant les distàncies, un pols molt semblant al “borboneo” del besavi del Cap de l'Estat, Alfons XIII en la crisi política que va posar fi al bipartidisme dinàstic (1917-1923) i que va acabar en la dictadura de Primo de Rivera. Ja llavors, com sembla que també comença a fer-ho ara, el Borbó de torn es va mostrar a manera de referent d'allò que ells anomenen “Nació Espanyola” més enllà de la lluita partidista amb perspectiva i idees pròpies. Vet aquí els recents viatges al País Valencià en les quals va desenvolupar una agenda pròpia en la qual ni es va consultar les alcaldies de les localitats afectades pel viatge.
És cert que el bipartidisme dinàstic de 2024 sembla tan esgotat en idees, projectes i prestigi social com el bipartidisme dinàstic de 1923. En el seu discurs de Cap d'Any, Núñez Feijóo va mostrar la seva impossibilitat per encapçalar una alternativa de centredreta moderada. Presoner com està des de 2022 de l'agenda comuna a Vox i a Díaz Ayuso, no va dubtar a rebutjar qualsevol concreció d'acostament al PNB i a Junts, manifestant de forma absolutament estèril un desencertat desig de detenir Puigdemont quan sap que l'aprovació de l'amnistia pel Tribunal Constitucional i de la Unió Europea és cosa de pocs mesos. Tampoc va ser capaç d'explicar polítiques alternatives en habitatge, energia, pensions, educació, serveis públics o futur de la Unió Europea per la senzilla raó que no existeixen, malgrat comptar amb onze governs autonòmics, en els quals l'única política comuna és la deterioració dels serveis públics i les polítiques a favor dels seus amiguets. El PP afronta un any difícil, on Vox redueix distància electoral amb el PP mentre mostra una potent xarxa internacional (tindrà el suport polític i econòmic de Trump i Musk, de Meloni, Bukele, Milei, Wilders, Orbán i Le Pen) i una molt preocupant presència social en la denominada pel professor Miguel Anxo Bastos (USC) “Espanya Espanyola”, de la qual ens anem escapolint a Catalunya, Euskadi, Nafarroa i Galícia, mentre sembla que, a poc a poc, disminueix a les Illes i, desgraciadament, no es pot dir el mateix al País Valencià, malgrat que Compromís i el valencianisme social estan sent capaços d'enfrontar-s'hi en aquesta crisi post-DANA. Sense proposar valors democràtics propis alternatius a l'extrema dreta, el PP és susceptible de ser reduït per Vox en aquesta Espanya espanyola. Si no, al temps.
Pedro Sánchez finalitza també un any amb un lideratge indubtable al capdavant del PSOE i amb un testat relat de ser víctima del lawfare judicial. I, sent evident l'existència d'aquest en el procés d'aplicació de l'amnistia o, en general, en les causes judicials obertes al seu cònjuge, en altres causes judicials a persones vinculades al PSOE en el Govern de l'Estat entre 2020 i 2022, existeixen petjades de conductes que poden ser delictives i que tenen una especial gravetat per haver-se produït en l'excepcionalitat de la pandèmia, que va determinar les urgències en la contractació de material sanitari i la clara distensió dels seus controls administratius. Al temps no s'albiren idees-força cap a l'estabilització de la majoria de la investidura, que haurien de girar al voltant d'una agenda pactada comuna, molt factible quant a la progressió dels autogoverns de les nacions de l'Estat cap a la plurinacionalitat i a respecte de polítiques democràtiques cap a la protecció i garantia dels drets fonamentals. Però el PSOE i Sánchez són ràpids per a pactar i molt lents, si no renuents o obertament irresponsables, per complir els pactes. En aquestes circumstàncies no serà possible una moció de censura amb Núñez Feijóo de candidat, però entra en la mesura del possible una fi molt anticipada de la legislatura si Sánchez no és capaç de complir una cosa important que va pactar, per al que encara li queda marge, però poc. L'últim article de Pilar Rahola a ElNacional.cat és ben definitori sobre aquest tema.
La col·laboració entre els sobiranismes hauria de ser potenciada per aconseguir avanços comuns en la construcció de la institucionalitat plurinacional i els valors democràtics
Els sobiranismes català, gallec i basc afronten diferents reptes. L'independentisme català està cridat a construir ponts de trobada en el nacional, segons va propugnar el president Puigdemont en el congrés de Junts d'octubre. Catalunya sofreix una política desnacionalitzadora de la qual ERC és corresponsable, pel seu vot d'investidura a Illa, la qual cosa posa molt més de relleu la importància de la nació (i de la llengua pròpia i nacional) com a element central en l'explicació del país i del territori, sense perjudici de l'assumpció sincera dels valors del sobiranisme cívic i democràtic. Els mateixos que han de fer pensar que una política nacional exigeix transversalitat i aquesta exigeix compatibilitzar els diferents interessos de les majories socials sense apriorismes ideològics, com ha fet Junts prioritzant la inversió de Repsol del Camp de Tarragona.
A Euskadi EAJ-PNB i EH-BILDU, còmodes en la seva majoria institucional, requereixen un enteniment també en el nacional, en la construcció institucional de l'Euskal Herria del futur. El cas del Scottish National Party mostra la inconveniència d'ajornar indefinidament la construcció nacional, així com fer qüestió de valors que no són inclusius, sinó divisius en un partit sobiranista, nacional i transversal.
És per això que el sobiranisme del BNG ha de continuar l'ampliació de la seva base electoral i social, potenciant la seva pluralitat transversal i interclassista i els seus valors democràtic-republicans i de cohesió i inclusió social al mateix temps que no ha de descurar el cultiu dels referents, valors i símbols de la nació.
En general, la col·laboració entre els sobiranismes, els diferents enteniments GALEUSCAT haurien de ser potenciats per aconseguir avanços comuns en la construcció de la institucionalitat plurinacional i els valors democràtics, com l'amnistia, la derogació de la “llei mordassa” o de la presó permanent revisable. Sempre respectant la perspectiva i interessos propis de cada país i de cada força política i oposant la cultura política inclusiva, pacífica i democràtica dels sobiranismes al supremacisme i violència verbal de l'extrema dreta de Vox i el seu context.
Importància a part mereix la lluita que el valencianisme social i polític (és procedent esmentar Compromís) està realitzant contra l'extrema dreta de Vox reivindicant la dimissió del president Mazón i articulant una alternativa de reconstrucció valenciana i democràtica per al País Valencià. La solidaritat catalana —substancialment catalanista— està encertant en bolcar-se amb la seva ajuda al País Valencià i, singularment, a les entitats que volen una reconstrucció dirigida per la ciutadania i pensada per al territori valencià.
És necessari que estiguem atents, doncs, a aquest any XXV, ja que des de les seves primeres setmanes, s’anuncien canvis importants.
Salut, sort i molt Feliç Any Nou.