Ha escrit Jesús Ruiz Mantilla a El País: "Quan a Camilo José Cela —perdó per la cita extemporània— algun jove aspirant a escriptor despistat i banal li demanava consell per a algun argument d'una possible novel·la, l'autor li responia: 'Un home coneix una dona… Punt final. Amb talent li pot sortir a vostè La cartoixa de Parma'. A Los años nuevos (Movistar Plus+), Rodrigo Sorogoyen ha volgut seguir aquest punt de partida per veure cap a on el portava: noi coneix noia... A partir d’aquí, hom no sap si li ha sortit La cartoixa de Parma en imatges, però sí una cosa que s’assembla a una obra magistral".

Obra magistral.

Ha escrit Carlos Boyero a El País: "Amics les opinions dels quals em semblen fiables m'expliquen que l'última entrega de Sorogoyen és l'hòstia de bona. Ni de bon tros, segons la meva boja opinió. Reconec un talent superior pensant i filmant les escenes de sexe, absolutament creïbles, cosa que està prohibida per la triomfant inquisició de tantes caçadores i caçadors de bruixots. El primer i entusiasta clau entre els desconeguts és una obra d’art. Els següents també, quan ja són parella. Fins i tot la patètica palla a un hotel de Berlín, quan els dies de vi i roses s'estan acabant".

Talent per filmar escenes de sexe creïbles.

Però Boyero conclou: "I quin és el meu problema respecte a la vida d'aquells nois de trenta anys que celebren contínuament l'any nou? Doncs que m'importen ben justet, o menys, o una merda".

Que li importa un rave, vaja, una cosa que ja se sap com va i com acaba.

Si fa o no fa el que m’ha passat a mi, amb la diferència que a l’inici del capítol 5, el de Berlín, ja em vaig cansar quan al minut 3 venia un altre pinchito.

Això de resseguir la vida d’una parella posant el focus en el mateix dia de cada any no és nou

A més, això de resseguir la vida d’una parella posant el focus en el mateix dia de cada any no és nou. Ho va fer, per exemple, la Sílvia Soler a L'estiu que comença, i va ser encara més ambiciosa. La Júlia Reig i l’Andreu Balart, predestinats a ser amics durant tota la vida, es veuen cada any —durant 50!— a cada revetlla de Sant Joan. Una data més nostrada i menys generacional i una novel·la que, francament, cansa menys que les cinc primeres hores de Sorogoyen.

Però, de fet, l’origen de tot plegat és Un dia, de David Nicholls, que segueix els protagonistes, Emma Morley i Dexter Mayhew, des d’un 15 de juliol del 1988, dia de la seva graduació, fins vint anys després, sempre en aquesta mateixa data. I, francament, cansa menys que la sèrie de Movistar. Això sí, la sèrie de Netflix és infame.

Encara que, de fet, l’origen de debò de tot plegat deu ser Homer. El grec, no el dibuix animat. I sobre l’Odissea hem anat fent voltes i voltes durant 2.800 anys. Això sí, cada vegada amb més claus pel mig.