Segurament una de les primeres obres de teatre que vaig veure va ser L’amor venia amb taxi, de Rafael Anglada. El meu pare era actor aficionat i hi devia fer algun paper. Per això em sembla una genialitat que La Cubana reti homenatge al teatre amateur amb aquesta representació convertint-la en un musical. I proposo que, ja que tornem enrere, sigui un bon moment per parar, reflexionar i ressituar les coses.
No recordo haver anat mai al teatre els últims anys i no haver-me aixecat de la cadira al final de l’actuació, no per marxar, sinó per aplaudir prèviament com a acte d’imitació de la resta d’espectadors. Sempre n’hi ha un que comença i els altres, que es miren de reüll, el van imitant. I, encara que sigui una persona que no en té ni idea de teatre, no crec que hagi tingut la sort que totes les obres que he vist hagin estat excepcionals.
Perquè sí. Les ovacions a peu dret van sorgir com una fórmula de reconeixement extraordinari cap als artistes i van guanyar popularitat als segles XIX i XX. Però era un gest que volia dir que no només havies gaudit de l’actuació, sinó que l’havies trobada extraordinària, excepcional. Però ara tothom, a qualsevol obra, potser per justificar el preu de l’entrada —o al contrari, perquè l’han convidat i ha de quedar bé— es posa dret de manera gairebé automàtica. Fins al punt que al teatre, a l’òpera o als festivals de cinema, es valora una obra en funció dels minuts d’aplaudiments. El problema és que, com que el llenguatge modern i infantilitzat ens ha portat adjectius superlatius gratuïts, tot ha de ser perfecte, tot ha de ser extraordinari.
Abans, l'ovació dempeus era un gest que volia dir que no només havies gaudit de l’actuació, sinó que l’havies trobada extraordinària, excepcional
Jo estic amb Ben Bratley —que va ser cap de crítica de teatre de The New York Times durant més de vint anys—, que reivindica que al teatre tornem a l’ovació asseguda. Argumenta que les ovacions dempeus s’han tornat tan freqüents que sembla que els que realment estan fent una declaració d’intencions són els que es queden asseguts. Però hi afegiria: tornem a l’ovació asseguda si s’ho mereix. I en aquest cas hi ha un problema. Els actors surten a saludar. I no una vegada. L’ideal seria que surtin una vegada, aplaudiments i cap a casa. Que volem aplaudir més?, que tornin a sortir. Més?, que tornin a sortir. Drets?, que tornin a sortir. Però la base ha de ser: salutació, aplaudiments i cap a casa. Com al futbol, si no es guanya un títol.
És més, reivindico anar a veure teatre, aixecar-me i marxar, per molt bé que ho hagin fet els actors. Com quan vaig al cine. O igual que puc volar en avió i no aplaudir la destresa del pilot, si no és una companyia irlandesa. O igual que puc no aplaudir al taxista quan em deixa on l’hi he demanat. I, de fet, si ho faig, me la jugo. O igual que no aplaudeixo el cambrer que em porta un cafè ben fet, tot i que en aquest cas s’ho mereixeria de llarg. O no aplaudeixo el Cruanyes al final del TN.
Aplaudir s’ha d’aplaudir una genialitat. Sigui a l’art, a la vida o al que és més important entre les coses no importants, el futbol. Com aquell senyor del bigoti del Bernabéu.
Però mentre no arriba l’amor en taxi, només li demano, amic lector, que si li ha agradat l’article, no s’aixequi i aplaudeixi.
Tot i que em fa l'efecte que això és gairebé impossible.