Que el que va passar el disset va ser una reculada, i no pas una derrota, ho demostra que el resultat n’ha estat un clima apolític. El producte –i l'enteniment– de la derrota hauria afavorit, a curt o a mitjà termini, un temps de calma i reordenació per a bastir una oposició. Com que aquest no va ser l’escenari, el país, volent desconnectar d'una política que ho ha deixat tot trinxat, ha desconnectat d’ell mateix. No és cap bajanada d’afirmar que avui no hi ha cap partit amb representació fent veritable oposició política a Salvador Illa i a tot el que representa que Salvador Illa sigui president de la Generalitat. Fa mesos que costa escriure sobre la vida política del país perquè fa mesos que voler adreçar alguna teoria amb sentit és jugar a endevinar el sentit del silenci. I jo diria que ja fa anys, fins i tot, que la política catalana s’ha desprès de qualsevol idea transcendent i veritablement honesta en aquesta transcendència. Que no faci passar bou per bèstia grossa, vull dir. Sembla una redundància, però la gesticulació i el simulacre han deixat un país erm d’idees aptes per pensar-se. Per pensar-nos.
Amb la gesticulació i el simulacre gastats, els partits independentistes han quedat atrapats en la seva incapacitat per generar un nou marc polític que expulsi el president Illa de la Generalitat. Amb Carles Puigdemont desaparegut, ERC reestructurant-se al voltant d’un líder que la meitat del partit creu que ja no està capacitat per fer política —i Joan Tardà intentant convertir el partit en els Comuns—, la CUP dividida i embarbussada en debats cada vegada més estèrils i Aliança Catalana fent tombarelles per justificar que tots i cadascun dels problemes dels catalans se solucionen fent fora els moros, és més evident que tenir alguna idea que serveixi el país és incompatible amb estar vinculat a la política institucional.
El debat polític és cada vegada més petit i menys atractiu
Una de les conseqüències del desert que ens ha tocat transitar és que el debat polític és cada vegada més petit i menys atractiu. Atractiu, vull dir, en el sentit d’atansar-s’hi de jove per aprendre a jugar amb idees, i no amb menjadores. L’aparador que hauria de servir per situar-se políticament a un mateix ha quedat reduït a parlar de trens o de les especificitats del sistema de finançament que el president Illa va pactar amb la condició de ser investit. L’agenda dels socialistes empetiteix el país perquè empetiteix, també, el debat que l’envolta. Per poder parlar d’actualitat sense comprar cap de les tesis de la genteta que ens governa, s’ha de fer un salt tan alt que, quan intentes desgranar-lo per desmuntar-lo, els ciutadans amb un nivell de politització mitjà ja han desconnectat. I si intentes simplificar-lo, no els fas ni pessigolles. Així funciona l’asfíxia del nou statu quo que els partits que se suposa que havien d’alliberar-nos han reblat. Les possibilitats de bastir una consciència política han quedat escanyades pel ritme somnífer de les rodes de premsa després del consell executiu.
Catalunya no es pot permetre un estat d’apolítica, i em sembla que no cal citar Joan Fuster per explicar per què. I no és només un estat d’apolítica, és pràcticament un estat de putrefacció ambiental. La setmana passada, Òmnium intentava engegar una campanya per fer un salt endavant i avivar alguna cosa —no se sap ben bé què— com si no fossin part i crossa de l’assumpte. Ens estem encarant amb el problema final, últim de la reculada: pensar que has de fer servir la força que tens per enretirar-te és escampar la idea que no tens força per fer res més. És, doncs, un escampall de nihilisme que fa de sedant per als catalans, però també per als seus partits. I és adob per a la putrefacció socialista, és clar. Avui Salvador Illa pot passejar-se pels passadissos de la Generalitat amb la seguretat que el nacionalisme no té braç polític real i que, per tant, no té altaveu institucional per multiplicar-se. Aquests dies s’ha parlat del documental de Guimerà i el seu premi Nobel frustrat, però també de la profunditat del seu pensament polític nacionalista. Al seu costat, més que apolítics, els nostres polítics semblen prepolítics.