El cas del pederasta que va actuar als maristes del barri de les Corts de Barcelona torna a ser un d'aquells temes en què el periodisme ha de ser delicadament escrupolós. És tan senzill (i tan llaminer) trepitjar la línia vermella...

La primera pregunta a fer-nos és: cal entrevistar un pederasta? Un pederasta que encara no ha declarat davant de la justícia, per cert. Doncs miri, no ho sé. Depèn de l'enfocament. Hi ha entrevistes i entrevistes. A mi, així d'entrada, com a lector, una entrevista a un pederasta em provoca molta prevenció i, com a periodista, no la faria. Però no sé si tinc gaires arguments sòlids per discutir-ho amb qui creu que és interessant i que l'exposició pública del cas pot ajudar que aquests tipus de fets tan sòrdids surtin de la foscor. I aquí anem a petar a la segona pregunta.

L'entrevista que li va fer Maria Jesús Ibàñez al pederasta a El Periódico, aporta alguna cosa? Bé, la primera i fonamental és que jo he escrit la paraula pederasta sense posar-hi el "presumpte" perquè ell hi reconeix els fets. I també aporta saber que aquest individu va haver de marxar de l'escola per un cas d'abusos que no té relació amb el que hem conegut ara i que ho ha destapat tot (per tant ja en serien dos). I aporta que va existir un acord perquè marxés del centre sense fer soroll i un posterior pacte de silenci (per tant, l'escola ho sabia) i que, fruit d'això, durant quatre anys ningú ha impedit que aquesta persona hagi pogut continuar treballant amb nens. És la famosa frase amb què rep els periodistes: "Pensava que tot això se sabria abans, que no tardarien tant".

Gràcies a posteriors investigacions de Jesús G. Albalat i Guillem Sánchez també hem sabut que un alumne va enviar el 2010 diversos correus electrònics a la direcció de l'escola denunciant abusos (per tant, ja tenim tres casos confirmats) i que el pederasta va ser monitor d'activitats esportives amb adolescents en almenys tres municipis de l'Empordà. I això sense haver aconseguit l'entrevista, no ho sabríem.

Però de la mateixa manera que aquesta informació és rellevant de cara a escatir responsabilitats, airejar la merda que acompanya els fets, comprovar les complicitats existents i adonar-nos dels greus errors que pateix el sistema a l'hora que la societat ens protegeixi de personatges com aquest, també podríem estar davant d'una entrevista ventilador usada com estratègia de defensa: sí, sóc culpable, però ells ho van permetre i van callar.

Tercera pregunta: ¿recorda les cues aquelles per aconseguir un certificat de penals i que van ser notícia fa tres setmanes? (per cert, el tema ha desaparegut totalment de l'actualitat). Un certificat que servirà a les persones que treballen amb menors per demostrar que no tenen antecedents per pederàstia. Doncs bé, aquest cas demostra la inutilitat del requisit: si les escoles pacten silencis i els casos no acaben davant de la justícia, ¿de quin coi d'antecedents penals estem parlant?

I  la quarta pregunta se la feia la periodista Maika Navarro a Twitter: ¿hauria estat molt diferent la reacció social i mediàtica si l'entrevista al pederasta, en comptes de fer-la El Periódico, l'haguessin feta l'Ana Rosa o en Josep Cuní? La resposta la tinc claríssima, aquesta sí. El problema no són les persones sinó les preguntes. Si burxes en el sensacionalisme i l'espectacle buscant uns punts més d'audiència, caus de cap a la bassa del fems. I aquesta és la fina i llaminera línia vermella.