La secretària general d'ERC va escriure una carta el 23 de març del 2018 que es va fer pública minuts abans que es complís l'hora en què havia de comparèixer davant el Tribunal Suprem. A la missiva anunciava que se n'anava a l'exili. No calia que el jutge Pablo Llarena l’esperés més aquell divendres de març. La Marta Rovira i Vergès era a Ginebra, amb la seva filla.

El 27 de març del 2018 li vaig escriure la meva primera carta. Es va publicar en aquest mateix diari, i encara ara recordo com em costava i dolia trobar cada paraula. El respecte immens per la seva decisió d’exiliar-se a Ginebra, que vaig entendre com la millor manera de conservar la identitat i preservar-la en llibertat per la seva filla, em va ajudar a sentir-me més a prop seu. I creia que, amb nosaltres, molta més gent sentia el desconsol del moment que ens tocava viure, i la necessitat de trenar la política amb el respecte i la humanitat, mentre se’ns entelava la mirada. No eren moments fàcils. Però érem molts els que crèiemque estàvem molt més junts. Però, sobretot, que el que havíem fet era molt i molt digne.

La Marta deia a la seva carta: “L'exili serà un camí dur, però és l'única forma que tinc de recuperar la meva veu política. És l'única forma que tinc d'alçar-me en contra del Govern (aleshores del PP), que persegueix tothom que està a favor de votar, i que castiga qualsevol que intenta canviar el que està preestablert i establert. Un Govern que està disposat a saltar-se l'estat de dret i les llibertats civils per aconseguir els seus fins polítics.”

Per això mateix, Marta, prenc apunts dispersos per escriure’t una segona carta, perquè ara no reconec la teva veu quan dubtes, escatimes o regateges la legitimitat interna de l’1-O. Si es tracta d'un peatge que et veus obligada a pagar per una tornada sense gaires riscs i creus sincerament que no és massa injust devaluar la nostra història, gairebé podria comprendre’t. Però em fa por que en Pere Cardús l’encerti quan publica:

No és així com et recordo, Marta, donant la raó als repressors, ni acotant el cap quan tota la gent alçava la mirada. Al contrari: en els dos anys que et vaig poder veure de prop i vaig poder escoltar la fermesa de la teva veu al Parlament, em vas transmetre la imatge d’una dona irreductible. Per això, quan vares emprendre el camí de l’exili amb la teva filla, vaig sentir i entendre que havies triat bé, perquè exigies i et prenies l’oxigen necessari per a la vida, els afectes i les convivències amables i els exemples del tremp i valentia que ens mereixem. I seguies a l’avantguarda d’una acció política que sols es mereix aquest nom si es practica fent pedagogia de dignitat.  

Però ara, avui més que mai, sé que no ens mereixem la devaluació d’una gesta que van admirar els demòcrates de tot el món. Ni et mereixes, Marta, una tornada sota banderes que ningú es va atrevir a arriar, mentre ambaixadors i cònsols ben ensinistrats gosen acompanyar-te arreu si surts de casa. No facis teu el llenguatge dels mesells, perquè perdem anys d’enteresa i de decència.

Quan es compleixen dos anys —el termini acordat— d’una taula d’imposicions que alguns han volgut vendre com de diàleg, em dol pensar que la secretària general d’ERC, amb llenguatge estovat i distorsionador, passa a ser una més de les peces ensinistradores i covardes.

Recordo aquells dies de mitjans i finals d’octubre de 2017 i la sensació d’opressió, control imposat i aïllament que separava les diputades de la gent que omplia la plaça Sant Jaume i el tram final del passeig Lluís Companys, fins a les portes del parc de la Ciutadella. Eren estudiants, alguns joves i d'altres no tant, que es reclamaven de l’independentisme, de les esquerres, de la CUP i de la vida. I penso de nou que, si en lloc de tantes converses del president Puigdemont amb el president Urkullu, pel bé de la moderació, s’haguessin tret obstacles i tanques i s’hauria fet sentir dins l’hemicicle el coratge de tanta gent empoderada, potser la història hauria sigut ben bé una altra…

Però això no ho sabrem mai. No és la història que vàrem viure. Les tanques no es varen moure i les portes varen seguir impenetrables i ben guardades. I sols queda el consol de creure que aquesta pot ser una lliçó que hem d’aprendre per a quan tornem a tenir tan a prop un moment de transformació. Per no tornar-nos a equivocar. Per ser nosaltres mateixes i més dignes de la nostra gent. I per fer i ser, de veritat, les protagonistes de la nostra història.