Per molt que les converses entre ERC i el PSC estiguin “avançades”, no hi ha pacte de nou model de finançament sense el vistiplau de Junts al Congrés dels Diputats i un consorci “fifti-fifti” no sembla la millor manera de garantir-lo. Per entendre’ns, el consorci Estat-Generalitat proposat per a Rodalies gestionarà el 100% de les Rodalies de Catalunya, sí, però ho farà de manera compartida, com en un matrimoni amb conveni de guanys: el poder sobre els tributs i la seva recaptació no se cedeix, sinó que es comparteix. Això, visiblement, de “singular” no en té res. Si volen un exemple de singularitat, l’últim cas que se m’acut és el del traspàs de les competències en seguretat i trànsit als Mossos d’Esquadra mitjançant l’article 150.2. Singularitat és això, diferenciació: Ertzaintza i Mossos, i no hi ha cap altra comunitat autònoma a Espanya que ni hagi reclamat policia pròpia ni que, per tant, la tingui. Singularitat és tractar de manera diferent allò que és diferent, i no proposar models de gestió constantment “exportables a les altres comunitats”. Si pluralitat, singularitat i plurinacionalitat és això, el vot de l’independentisme ha de ser un rotund “no”.
Illa està fent tard, doncs, a l’hora de proposar una oferta convincent abans que s’acabi el juliol. I mentrestant, la llei d’amnistia va digerint-se, bé o malament, entre els poders judicials i administratius de l’Estat i veurem si arriba a fer possible el retorn pacífic, o bé la detenció, del president Puigdemont. Tots els casos estan contemplats, només els puc dir això. L’equip jurídic (encara que no estiguem parlant només de lleis, sinó de política) no és només que estigui preparat per a qualsevol de les eventualitats, sinó que allò que podria semblar un fracàs o una desgràcia, amaga sovint la llavor d’un èxit o de (per ser més clars, i si es té una mica de paciència), la victòria. No es juga només amb el fons de les discussions, que també, sinó cada cop més es juga la partida en els calendaris, i en un vessant del Dret com és el processal que és on es poden guanyar les partides quan la resta, és a dir els debats interpretatius sobre la llei, són de vegades tan previsibles. Ara la cosa ja no va de qui té raó, sinó de quan. Com que ja sé la resposta a la primera pregunta, només queda afinar molt bé la resposta a la segona. No és el mateix tenir la raó aquest juliol que tenir-la d’aquí a uns mesos, és a dir, quan pot fer més mal.
La llei d’amnistia farà la seva funció i els jutges aniran perdent les seves prerrogatives autoatorgades
Costa d’aconsellar a ERC què haurien de fer, perquè aquesta és una decisió sobirana i plenament política. Ara bé, vistos els seus comportaments amb les campanyes de difamació i amb les caixes paral·leles (i el contingut veritablement “cutre” dels cartells de falsa bandera contra Ernest Maragall), estaria bé que procuressin ja no pensar en el seu partit, sinó en els propers deu anys a Catalunya: fa deu anys l’independentisme es va unir, com ho ha fet ara l’esquerra a França, i va Establir el nou eix a partir del qual es debatria sobre política a Catalunya. Si l’eix es desplaça ara en favor d’un PSC omnipresent i omnipotent, Catalunya podrà aspirar a allò que el PSC entengui com a pacte federal acceptable per a la resta d’autonomies i prou. Podran obtenir-se millores competencials o de gestió, però oblidin-se de pactar l’obtenció de cap bri de sobirania o cap principi de resolució del conflicte. A no ser, és clar, que aquest aspecte l’hagin decidit delegar a la taula de Ginebra.
Un apunt sobre la taula de Ginebra: és vigent, està esperant saber el nou marc institucional i, sobretot, convé no oblidar que és una demanda del Consell d’Europa reflectida (no explícitament) en l’últim apartat de les recomanacions emeses per aquest organisme el juny de l’any 2022. Aquella que parlava de resoldre el conflicte per la via dialogada, respectant la legalitat vigent i els drets humans. Es podria provar de prescindir d’aquest mandat indirecte europeu, però cap de les dues parts vol aixecar-se d’una taula expressament parada per tornar la discussió al pla polític i treure-la del jurídic. Jurídicament, com els deia, no pateixin: la llei d’amnistia farà la seva funció i els jutges aniran perdent les seves prerrogatives autoatorgades. La bomba ja és dins del monstre. Políticament, però, aquest juliol es decidirà si l’independentisme vol parlar de sobirania (com a manera d’abordar el conflicte) o bé considera que només es tracta de parlar de traspassos competencials i de fórmules consorciades exportables, per exemple, a la Comunitat de Madrid. Jo diria que els votants ja han apuntat clarament de què creuen que es tracta. I, com hem vist a França, molt sovint les unitats per una mateixa causa acaben funcionant electoralment. L’important, però, no és això: l’important és que les unitats d’acció funcionen, també, quan del que es tracta és de canviar la història.