L’opció de Salvador Illa no és la neutralitat. Quan es nega a pronunciar el terme Catalunya Nord en seu parlamentària i recorre al terme aquest territori, de la mateixa manera que ho refusa el delegat de la Generalitat a Perpinyà tot argumentant que s’ha de mantenir la “neutralitat institucional”, no està instaurant la grisor administrativa o legalista. En un primer moment ho semblava: la proposta del PSC d’Illa implicava acollir-se a la legalitat vigent, de manera que totes les seves accions poguessin trobar una justificació en la limitació legal, és a dir, en el “consens democràtic oficial”. Hauria estat un bon recurs, aquest: davant del dubte, veure què diu la llei i argumentar que el seu govern no anirà més enllà d’això per evitar problemes i anar per feina. Seria el que correspondria a anar a rebre el rei d’Espanya, o a acudir a les reunions de presidents autonòmics, o a fer complir les sentències judicials sobre l’ensenyament en català: ordre, obediència a la llei i respecte a la institucionalitat oficial. El problema és que les costures s’esquincen tan aviat, o bé són tan maldestres en el relat, que de seguida s’acaba veient que la seva voluntat de neutralitat només és una excusa o bé una mentida. No, no hi ha neutralitat en cap de les accions d’Illa: ho sap ell, ho sabem nosaltres i ara ja no ho pot dissimular ningú.
“Aquest territori” és una nació i la Catalunya Nord en forma part diguin el que diguin les normes regionals o estatals franceses
No només el nom de Catalunya Nord és oficial a l’Estat francès (el Consell General dels Pirineus Orientals va acceptar aquesta denominació com a equivalent a Pyrénées-Orientales): també era perfectament legal no posar la bandera espanyola al despatx de la presidència, com és perfectament legal parlar sempre en català en seu parlamentària o és perfectament legal no fer bavoses reverències davant del rei. També és legal dir que Catalunya és una nació, que és una cosa que hem sentit en boca de Pedró Sánchez, però mai (mai de la vida) en boca de Salvador Illa, o fer una ronda de propostes per decidir el nom de l’aeroport en lloc d’imposar-lo unilateralment l'endemà del conflicte del 2017, per tal de marcar de forma clara, més que marcar cap legalitat vigent, qui havia guanyat la partida. També és legal anar a veure el president Puigdemont a Waterloo o precisament a la Catalunya Nord, o promoure els olis autòctons en lloc dels de Jaén, o deixar que la meitat independentista de Catalunya pugui sentir-se identificada i sense censures amb la programació de TV3, o reclamar a l’Estat amb un mínim de contundència un servei digne de Rodalies. Tot això si es vol estar perfectament subjecte a la legalitat vigent, és clar, i posar aquesta condició com a màxima de l’acció governamental. En canvi, i amb l’excusa falsa de l’ordre i la llei, el que fa Illa és imposar a poc a poc l’agenda de Societat Civil Catalana. Sense rubor. O bé, si és amb rubor, sense saber-ho ni poder-ho amagar.
“Aquest territori” és una nació, per molt que no ho disposi cap norma autonòmica ni estatal, i la Catalunya Nord en forma part diguin el que diguin les normes regionals o estatals franceses. Defensar-ne el contrari en nom de la legalitat no deixa de ser exactament això: defensar-ne el contrari. No té res de neutral, ni d’oficial, ni de consensuat, sinó que pretén precisament estancar les limitacions on són ara i no deixar que res creixi més enllà, o a banda, o malgrat elles. És intentar provocar l’asfíxia per una prolongada manca d’oxigen, sense saber que no hi ha hagut cap llei en tres-cents anys que hagi impedit que Catalunya (sencera) es manifesti exactament com allò que és, i no com allò que els borbons del sud i els jacobins del nord demanen sentir. Hauria pogut passar el contrari: hauria pogut succeir que, amb la instauració de la democràcia i l’autonomia l’any 78, Catalunya es conformés a ser una comunitat autònoma i a celebrar que la bandera espanyola pengi dels balcons dels ajuntaments per decret reial, o que l’aeroport tingui un nom antiquat i conformista. No va succeir el 2017 i tampoc no succeeix ara, com tampoc no succeeix que el català (com afirmava el delegat) no es parli a la Catalunya Nord, ni succeeix que no existeixi la Catalunya Nord, ni succeeix que ens estiguin bé les coses com estan, facin el que facin les entitats bancàries i s’apliqui o no s’apliqui el 155. Res no es normalitza, ni es neutralitza, ni s’institucionalitza, només perquè uns governadors civils “d’un territori” ho desitgin. Fa tres-cents anys que ho demostrem, i ells en fa tres-cents que demostren que no en volen fer cas. Però passarà Salvador Illa, passaran els règims i les lleis, passaran les constitucions i els delegats i els finançaments singulars i els trens de la bruixa avariada, i “aquest territori” no haurà deixat de ser exactament el que és. Tothom que no ha volgut entendre-ho pot haver tingut uns anyets de glòria, o d’un poder relatiu, però mai no ha durat gaire.