Aviat sabrem si és nen o nena, si tenim llei d’amnistia o trencament de les negociacions. La cosa ha esdevingut una explícita i obscena partida de pòquer entre més de dos actors i més de quatre, on cadascú desenvolupa el seu rol i on res no és sempre el que sembla. De moment tenim que, tot d’una i out of the blue, al Parlament de Catalunya s’hi ha presentat una ILP a favor d’impulsar la declaració d’independència, i els diaris madrilenys s’han afanyat a dir que “ho tornaran a fer” quan la iniciativa no és ni de Junts, ni d’ERC, ni de la CUP, sinó que simplement s’ha admès a tràmit un procés participatiu perfectament reglat. Qui és, doncs, el subjecte de “ho tornaran a fer”? De moment el més important d’aquesta ILP no és la declaració d’independència, com tothom pot veure, sinó fer una prova d’estrès a les noves circumstàncies polítiques i institucionals del regne d’Espanya i veure si, ara, en un Parlament s’hi pot debatre de tot o no. Saber si encara hem de considerar, per exemple, que no es poden fer declaracions parlamentàries a favor de Palestina perquè Catalunya no té competències sobre Palestina. Aquest és el fons del debat, ara mateix, i aquesta és l’última carta ensenyada per la part catalana. Que no és una part amb un sol partit, ni amb un sol agent. Com tampoc ho és la part espanyola.

La part espanyola també juga les seves cartes, i si ara et llença la mà estesa del PSOE l’endemà fa servir la contundent carta de PP-Vox o la parella d’asos del sistema judicial. Cada dia és més explícit que el PSOE vol evitar, a qualsevol preu, que l’amnistia inclogui tothom (i específicament que inclogui el president Puigdemont) i s’han arribat a quedar sense cap argument tècnic/jurídic per a defensar-ho. Tot és política, fins i tot fora de la política. També cada dia és més evident que Vox va ser només un titella fet servir pel sistema institucional espanyol per a encapçalar acusacions particulars o per a fer de llop de la caputxeta que pugui situar el centre del debat en altres coordenades.

Aquesta Llei d’Amnistia ni cal que es faci necessàriament amb el PSOE ni és l’única manera d’aturar les ànsies de venjança judicial

Com també és visible que els jutges, els Garcías-Castellons o els Aguirres de torn, activen o adormen causes a conveniència i segons els avatars de la política, però també cada dia més aparentment a ritme i conveniència del mateix PSOE: “no és culpa meva, és culpa dels jutges”, sembla dir Bolaños cada vegada que intenta justificar la injustificable resistència a modificar la Llei d’Amnistia. El mateix que deia Zapatero amb l’Estatut, i el mateix que va dir Rajoy amb la sentència contra els presos polítics. Bé: doncs si és així, aleshores tampoc no és culpa de la presidenta del Parlament que s’admeti a tràmit una ILP. “Denunciïn-me, i a veure què passa”, sembla dir. Mentrestant, les mirades suen, a poc a poc, damunt dels ventalls de cartes.

Per això sembla tot plegat tan abocat al trencament, per això era i és important comptar amb mediadors que observin i amb Comissions de Venècia que intervinguin: serà inevitable la pulsió espanyola a fer trampes, però també serà inevitable que s’imposin els criteris del dret europeu o que s’acabin els suports parlamentaris en cas que no hi hagi més remei. “No és culpa meva”, podrem dir. Com dèiem, la partida de cartes no és a dues bandes sinó a tres o a quatre: no és cap joc d’escacs, sinó un teva-meva on no queda clar qui té millor joc, i on equivocar-se en un simple moviment de cella pot ser letal.

Només cal que tothom identifiqui qui té més a perdre i, francament, aquesta Llei d’Amnistia ni cal que es faci necessàriament amb el PSOE ni és l’única manera d’aturar les ànsies de venjança judicial. Pel president Puigdemont no pateixin, ell està jurídicament més blindat que ningú i també s’està dedicant només a fer política. A escollir el seu moment. Deia el conseller Campuzano fa poc que no s’ha de posar tot plegat en mans exclusives dels advocats, però és que tothom té el seu advocat (una altra carta a jugar), perquè tothom fa política amb el seu bon saber jurídic. Fins i tot els jutges fan la política així. Sobretot els jutges, vull dir.