En un país sovint perdut entre el sentiment i la metafísica, apliquem la matemàtica. L’any 2017, 2.044.038 ciutadans votaren “sí” al referèndum de l’1-O. Posteriorment, als comicis convocats per Rajoy el 21-D, 2.079.350 votants es decantaren per opcions indepes (948.233 per Junts, 935.861 per ERC, i 195.246 per la CUP). A les eleccions del passat 12-M, el vot independentista sumà 1.244.162 paperetes. Amb només set anys, en definitiva, la partitocràcia processista no solament ha passat de fer veure que estava compromesa (sota jurament d’obediència a la sobirania del Parlament) a organitzar i aplicar el resultat d’un referèndum que convocaren com a vinculant, sinó a perdre 835.188 actius i la majoria de vots i escons a la cambra catalana. Tots aquests partits tenen una cosa en comú: creuen que aquest desastre no té res a veure amb la seva acció política.
D’ençà del 2017, en resum, la responsabilitat de la manca de resultats dels nostres partits i dels seus líders sempre és culpa dels altres, sigui d’un robatori de coure a Rodalies o dels efectes màgics de l’Esperit Sant. De fet, l’únic dimissionari d’entre tota aquesta cúpula de genis ha estat Pere Aragonès, l’últim peó —i el menys rellevant— d’un dessagnament oceànic. Poc els importa que hi hagi centenars de milers d’independentistes desenganyats amb estructures d’estat inexistents, de referèndums que acaben en el no-res, de campanyes europees sota el lema de “si em voteu, tornaré” que acaben en una residència quasi permanent a Waterloo, de líders pels quals pactar amb el PSOE comportava un matrimoni amb el diable però que després hi acaben signant una amnistia. Tot això, diuen ells, són minúcies de perepunyetes, detalls menors; l’únic essencial és la seva vocació de vida eterna.
En qualsevol país normal, els responsables ideològics de tot aquest despropòsit (a saber, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras) haurien presentat la seva dimissió la nit mateix dels passats comicis. Els nombres tornen a ésser especialment rellevants en el cas de Puigdemont, qui havia anticipat un retorn estel·lar al territori com a únic lema de campanya i que —si agafem el 2017 com a brúixola— ha perdut 273.337 vots pel camí de l’exili; a tot això, caldria afegir que el president ha quedat segon —tant en vots com en escons— en les dues eleccions esmentades. Però això no és cap obstacle perquè el Molt Honorable 130 torni a emprar el seu particular manual d’alehops i, a manca de números o d’una mesura quantificable en termes un pèl objectivables, hagi presentat candidatura a la Generalitat amb un nou i simpàtic concepte encara mai vist a Occident: el d’una “majoria coherent”.
Molts electors catalans aposten per la independència tant o més que el 2017, però consideren igualment objectiu que no es pot fer amb l’actual sistema de partits
El cas d’Oriol Junqueras també té la seva gràcia numèrica, però, com sempre passa amb el mossèn en cap d’Esquerra, el seu llenguatge és més sibil·lí. Si agafem el mateix cicle electoral, Junqueras s’hi ha deixat 508.726 vots en una de les patacades més ressonants de qualsevol hecatombe electoral a Catalunya. Però l’Oriol és un bon alumne de Jordi Pujol i, com sabíem ahir mateix, el líder d’Esquerra s’ha limitat a dir-nos que “ha entès el missatge” i que continuarà manant dins el seu partit. L’acte ha estranyat molts conciutadans, però si hom coneix l’evolució del personatge, és la cosa més senzilla d’explicar al món: d’ençà que Pedro Sánchez va anomenar-lo virrei de Catalunya i Esquerra va disfressar-se de la Convergència més pactista, a Junqueras només li queda una tasca pendent; que Salvador Illa tingui la presidència i que Puigdemont torni al país ben jubilat.
Com vaig avisar abans de les eleccions, l’abstencionisme seria l’única força que podria palesar tot aquest cinisme catedralici per fer surar una idea que avui resulta indiscutible: als líders del procés només els preocupa la seva pròpia supervivència. En aquest sentit, tant Convergència com Esquerra poden exercir una pressió molt menor al Congreso i a Pedro Sánchez. Primer, perquè han perdut la majoria al Parlament i Salvador Illa els ha guanyat la partida. Al seu torn, pel simple fet que el gestor de l’amnistia és el PSOE; no pas el PSC, a qui Carles Puigdemont no només va ignorar durant la negociació de l’indult general, sinó que, repassant el text d’aquest acord, enlloc no es vetà la possibilitat que Illa acabés governant la Generalitat. Per tant, com a conclusió de tot plegat, els partits catalans perden pes al Parlament i han malbaratat la seva escassa pressió al centralisme.
Dit tot això, i abans de posar fi apressadament al procés o al postprocés, cal dir que aquí no s’acaba res. Contràriament, celebrem que comenci i se solidifiqui una idea tan bàsica com remarcable; molts electors catalans aposten per la independència tant o més que el 2017, però consideren igualment objectiu que no es pot fer amb l’actual sistema de partits. Molts lectors d’ElNacional.cat sovint em reclamen alguna proposta més que no sigui la descripció d’un ocàs. Els responc que, abans de començar una nova aventura, és essencial entendre (i digerir) per què la present ha resultat fallida. El poder de l’abstencionisme encara és amorf, plural i difícil de patrimonialitzar; però aquesta és, ara per ara, la seva principal virtut. Si no se’n pot apoderar ningú, tampoc és possible que l’acabin pervertint.
Aquí no s’acaba res. Això, de fet, tot just comença. I si hem sobreviscut a la dictadura, al règim del 78 i al processisme, també sobreviurem a nous tripartits o a l’invent que els últims guerrers de la davallada s’inventin per continuar enganyant-nos. Ara s’acosten les europees; ens abstindrem de nou, faltaria més. I acabaran caient.