“Ara és hora catalans, ara és hora d’estar alerta...”, ens avisa el nostre himne, però atesa la ferida recurrent de la nostra història, aquest “ara és hora” temporal ha esdevingut permanent. Quan no ha estat l’hora d’activar les alertes en una nació que, des que va perdre els seus drets constitucionals i va ser tractada com una colònia conquerida, ha patit una agressió permanent dels seus drets nacionals! Sempre és hora i sempre hem d’estar alerta. O dit altrament, no podem relaxar la lluita pels nostres drets, perquè els qui volen erosionar-los no es relaxen mai.

I això és especialment cert quan a més ens venen bonança, concòrdia i pau, com si la defensa de la nació impliqués malvestat, intolerància i violència. Aquest és, justament, un dels relats més insultants que els socialistes repeteixen amb profusió a banda i banda del pont aeri: la idea que amb ells ha vingut una mena de pau social, però s’estalvien de recordar que aquesta “pau social” és un simple sinònim de la pau dels cementiris que han aconseguit amb la repressió integral que ens varen infringir. En realitat, és una concepció clàssica de la colonització: la idea que el poder colonial atorga seguretat i pau al poble colonitzat. No cal dir que, perquè això passi, calen dos preceptes fonamentals: que perdem la nostra identitat en favor de la identitat imposada; i que agraïm la incommensurable bondat que ens aporta.

Ras i curt, aquesta és la situació que vivim en aquests moments amb el Govern català actual, amb un planificat projecte de substitució identitària per tal d’espanyolitzar definitivament Catalunya. El Govern d’Illa ni té complexos, ni s’amaga: vol acabar amb la “dèria” nacionalista o, com diria l’ínclit Borrell, ens vol “desinfectar” per sempre. De fet, aquest és l’únic projecte que se li coneix atès que més enllà dels cent dies de govern només s’ha dedicat a comprar banderes espanyoles, treure el bust de Macià, fer de catifa del Borbó i celebrar el dia de la hispanitat. Cap gran projecte econòmic, ni d’infraestructures, ni cultural, res. L’home gris que ocupa la Casa dels Canonges ha aconseguit escampar la grisor per tot el país, en un procés de socialització de la misèria política i cultural que no té parangó. I és en la grisor on avança subtilment l’espanyolització.

Comença a ser molt urgent tornar a mobilitzar la societat civil, i cal fer-ho sota alarma

No cal dir que aquesta idea de la “pacificació” de Catalunya és acollida amb felicitat en la cort de financers, poders mediàtics, fortunes diverses i la resta de la fauna del poder que feia molt que cercaven la desaparició de l’ebullició nacional, tal com fa temps demanava un financer des de les seves torres negres: “calen vint anys de govern socialista a tots els poders de l’Estat”, venia dir, amb l’esperança que es perdés tota una generació per a la causa.

Esperem que no siguin vint anys, però és un fet que l’ofensiva contra la nació és molt seriosa i està molt ben planificada i que, novament, ara és hora, no només d’estar alerta, sinó de mobilitzar les forces. Ho recordava Xavier Antich en el seu discurs de la darrera Diada, i caldrà repetir-ho com una lletania: “hi ha país més enllà del Govern”, allò que n’hem dit sempre la societat civil. Certament, amb la fractura independentista convertida en una autoimplosió, la Generalitat com a eina d’espanyolització i l’activitat política sota els mínims que imposa l’actual conjuntura —més enllà de la pressió intel·ligent que fa Junts— comença a ser molt urgent tornar a mobilitzar la societat civil, i cal fer-ho sota alarma. Ens perilla seriosament la llengua catalana, eix vertebrador del nostre país i, per això mateix, diana de totes les agressions que ens adrecen, no endebades saben perfectament que sense el català no som nació. I amb la llengua, la cultura, la identitat, la dignitat de les nostres institucions, els nostres interessos estratègics, severament delmats. Per bé que, des de 1714, sempre hem patit el risc de desaparèixer com a nació, i han estat ingents els esforços dels poders espanyols per aconseguir-ho, el moment és especialment arriscat. Al capdavall, no hi ha una repressió directa, ni una situació de crisi, ni res que ens atia l’autodefensa. Però sovint, són aquests moments de grisor i sopor els que poden resultar més letals per a la nostra solidesa nacional.

"Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança" va dir Pompeu Fabra el 1947, i amb aquesta senzilla frase ho va incloure tot. L’esperança no l’hem de perdre, perquè mai no l’han perdut les generacions de catalans que, una rere l’altre, han hagut de defensar la nostra identitat. Però és amb la tasca persistent, tossuda i resilient que aconseguirem sobreviure com a nació. Cal recordar que mentre no tinguem Estat propi, el que sí que tenim és un Estat que treballa en la nostra contra.