Aquesta nit poden passar dues coses. La primera ha estat present a les enquestes: la victòria de Salvador Illa, un candidat sucursalista, la campanya del qual es va forjar a Madrid, i és des de Madrid des d'on s’ha decidit el relat, el to i l’estratègia. És evident que Salvador Illa és un projecte d’estat i així ho va entendre Pedro Sánchez quan va perpetrar la seva famosa retirada per tal de trencar la lògica de les eleccions catalanes. Tot el circ de Sánchez tenia un doble objectiu: consolidar les posicions d’Illa i espanyolitzar la campanya. Va ser un intent imaginatiu i fraudulent de trencar les cames del candidat de Junts per la via de substituir el “torna Puigdemont” per un “se’n va Sánchez”. Al capdavall, Sánchez sabia que la seva maniobra tindria el vistiplau de l’Upper Diagonal i la seva cort mediàtica, necessitats d’escombrar qualsevol espurna independentista del govern català. Com va dir un ínclit senyor amb noms i cognoms, dels que compten en els rànquings financers, “ahora necesitamos un tiempo de dominio español en Cataluña, para que el virus independentista desaparezca del ambiente”, dit així, en castellà del fi. Cal, doncs, repetir-ho perquè quedi meridianament clar: és una victòria espanyola i una derrota nacional.

El segon fet que pot passar és evident: sorpasso i victòria de Carles Puigdemont, que no ha parat de créixer en les enquestes i que al moment de fer aquest article estava en empat tècnic. És a dir, si es culmina el creixement i Junts acumula el vot útil de l’independentisme, Carles Puigdemont haurà aconseguit allò que Jordi Cuminal anomenava les tres victòries: la personal, la moral i ara també l’electoral. És a dir, després de gairebé set anys d’exili, perseguit per tots els estaments d’un estat espanyol, menyspreat, vilipendiat i deshumanitzat, i en eterna diana de l’odi més abjecte, el president que ens varen impedir tenir per la via de la repressió tornaria a la presidència de la qual era legítim depositari. Aquesta victòria no només seria l’èxit d’un home que s’ha mantingut alçat i ha lluitat malgrat totes les dificultats, les crítiques —sovint de foc amic— i fins i tot malgrat els cants de sirena que li oferien “solucions felices”, sinó també la victòria d’una Catalunya que pot estar ferida, però que no ha deixat de somiar. Aquest serà el missatge d’aquesta nit electoral si Puigdemont guanya les eleccions, o si queda tan ajustat que també les guanya: Catalunya no està vençuda. La Catalunya ordenada, callada, retornada a la cleda, amb què somien Illa i Sánchez no haurà vençut, malgrat la brutalitat d’esforços i pressions que s’han dedicat per imposar-la. Serà la victòria d’una Catalunya digna contra la Catalunya resignada, aquella que ha acceptat la seva condició de colònia. Això representa Puigdemont i això representaria el seu triomf: l’enèsima derrota d’Espanya en el seu intent d’aniquilar-nos.

Aquesta nit poden retornar els somnis

Però representa moltes altres coses. Per exemple, la voluntat de recuperar l’espai central del país, aquell que està forjat de pimes, economia productiva, autònoms, un país orgullós de la seva capacitat innovadora, que no només no menysprea els seus empresaris, sinó que els ajuda a crear més empresa. No serà la victòria del wokisme, o d’aquells que volen augmentar impostos fins al deliri, o d’aquells que somien un estat central i voraç que ho domina tot, sinó d’aquells que sempre han entès que és la iniciativa de cada ciutadà el que fa gran una nació. En certa manera, el fil roig que va des de Prat de la Riba fins a Pujol, passant per Macià, tots ells allunyats d’esquerres tronades i dretes reaccionàries, fidel a les arrels emprenedores del país. No és el retorn de cap vella Convergència, però sí que és la recuperació d’uns valors que creuen en el bon govern i en la iniciativa de la seva gent. Això era Prat de la Riba quan va crear la mancomunitat, i això va ser Pujol quan va intentar crear les bases d’una nació moderna: bon govern, innovació i empenta ciutadana. Deia Carles Puigdemont en la seva darrera entrevista a El Nacional que “el bon govern forma part del procés d’independència”, i aquest ideal és el que ha mobilitzat el millor catalanisme fins a arribar a l’independentisme.

Finalment, és un fet que Puigdemont és l’enemic a batre de tots els poders de l’Estat, començant pel Borbó —que ha posat i continua posant la seva institució al servei de la repressió—, seguint pels Marchenas i tota la troupe de jutges patriòtics, continuant per la caverna mediàtica i reblant en el poder financer, el mateix que ara intenta destruir un banc català. Saben que amb Puigdemont a la presidència no ho tindran gens fàcil ni per estafar-nos, ni per controlar-nos. I saben, també, que amb Puigdemont a la presidència, no deixarem de lluitar per aconseguir la independència. És cert que cal refer unitats i guarir ferides, i res no serà fàcil, però amb un lideratge fort com el seu, que ha demostrat una capacitat de resiliència extraordinària, la causa catalana tornarà a obrir-se en canal.

És aquesta nit. Aquesta nit poden retornar els somnis.