El president Pujol té escrit al llibre Des dels turons a l’altra banda del riu (Entre l’acció i l’esperança 1), llibre que recull els seus escrits de presó, un capítol que porta per títol “De la derrota, de l’esperança, de la voluntat de ser”. Tal com avisa l’autor, el capítol és un assaig inspirat en la lectura del llibre de Nikos Kazantzaki  “El Crist de nou crucificat”. Sobre les ànimes generoses que lluiten per l’adveniment de la pàtria grega escriu el següent: “No hi fa res que en un moment donat siguin vençuts. El que importa és que no pacten amb la derrota: no tenen vocació de vençuts. Saben, com la gent del camp, que cada cosa té la seva hora, que hi ha una hora per a llaurar, una altra per a plantar, una altra per a segar. L’hora de la sega és la més esplendent, la més lluminosa, però no és més important que les altres. Als teus defensors —alguns només confessors, d’altres herois i màrtirs— els agradaria poder segar. Però si han arribat a l’hora de sembrar, o de llaurar, sembraran o llauraran amb la mateixa fe que segarien”. A l’independentisme li ha arribat l’hora de sembrar. De fet, a Catalunya també. Al país ha arribat l’hora de sembrar si volem recollir bones collites en el futur. Diu el llibre “Hom es consola dels mals presents imaginant un futur meravellós, imaginant-lo, no preparant-lo, no preparant-lo realment. I passa, en aquests casos, que el futur no arriba mai”.

Aquesta reflexió inicial sobre els escrits de presó del president Pujol sorgeix arran de les paraules del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, de visita a Barcelona, durant l’entrevista que li va fer el periodista Jordi Basté. Sense voluntat de fer una transcripció literal de les paraules de Pedro Sánchez, recullo el sentit del que va dir quan se li va preguntar si el que proposava era recuperar la versió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya sense les retallades que li va fer el Tribunal Constitucional: “Home ben bé això no, es pot anar una mica més enllà. Però hi ha coses que el Tribunal Constitucional va retallar perquè hi va haver un recurs del PP que a altres comunitats autònomes, on el PP no va presentar recurs, és vàlid i vigent”. Cal no oblidar que l’Estatut no va patir un recurs d’anticonstitucionalitat, sinó set: el del PP, cinc de comunitats autònomes (tres governades pel PSOE i dues governades pel PP) i el del Defensor del Pueblo, el socialista Enrique Múgica. Segons els experts, precisament aquest darrer, el del socialista Múgica, va ser el recurs contra l’Estatut més letal de tots. El recurs de l’estat, el del lawfare. El que va servir de base per la sentència del Tribunal Constitucional. Memòria!

Hi ha alguna alternativa a l’opció de posar-se a sembrar llavor a llavor i regar-les gota a gota?

Dit això, les declaracions de Sánchez obren un interrogant important per l’independentisme: Què negociem? O dit segons el text del president Pujol: insistim a segar i imaginar un futur meravellós o hi ha gent disposada a sembrar? Vam aprovar l’Estatut; l’estat el va tombar. Vam iniciar la via independentista, vam fer mobilitzacions impressionants, el 9-N i l’1-O. L’estat va emprar la violència, l’article 155 i una repressió que ha implicat inhabilitacions, multes, presó i exili. Ara l’independentisme és clau a Madrid. S’ha acordat el català al Congrés i la seva oficialitat a la UE. I s’ha pactat la llei d’amnistia com a punt de partida. Però Sánchez diu que no hi haurà referèndum, que si volem l’Estatut del 2005. És cert que des de l’inici del procés el catalanisme va abandonar qualsevol intent de desplegament de l’Estatut d’Autonomia. Cosa ben lògica si estàs iniciant un procés d’independència per deixar de ser una autonomia. Però ara què? L’Estatut original era una proposta d’una nova generació del catalanisme, plenament independentista, que donava una última opció a l’estat espanyol per ajustar un cert encaix de Catalunya si assumia un desplegament de màxims de l’autogovern: reconeixement nacional de Catalunya, blindatge de la llengua catalana (incloent-hi escola i polítiques d’immigració), reconeixement institucional de la Generalitat, relació bilateral amb l’estat, traspàs de les grans infraestructures, compensació de l’infrafinançament, finançament singular, agència tributària pròpia, acció exterior de la Generalitat, poder judicial de Catalunya.

L’estat d’ànim del país i del catalanisme passa per un moment de molta desmoralització. Serà complicat fer-lo recuperar. I és segur que amb aquesta proposta no s’aconseguirà. Però a banda d’anar reclamant que volem segar hi ha alguna alternativa a l’opció de posar-se a sembrar llavor a llavor i regar-les gota a gota? S’haurà de ser molt valent, però sembla que és l’hora dels sembradors.