Ara fa un any, a la matinada del 7 d’octubre de 2023, el dia de la celebració del Simjat Torá, just acabat el Sucot, una turba alimentada en l’odi i assedegada de sang entrava a matadegolla Israel endins i massacrava al seu pas. A la planura de Re’im, on 3000 joves celebraven el festival Supernova per la pau, deixaven 364 cadàvers, i als kibbutzs del sud d’Israel mataven, cremaven, esquarteraven, violaven i segrestaven tot el que trobaven al seu pas, deixant l'empremta del pogrom més mortífer contra els jueus des de la Segona Guerra Mundial. En total, 1200 israelians i estrangers eren assassinats i 250 persones, entre elles 38 menors, el més petit de nou mesos, eren segrestades i enviades als forats negres dels centenars de quilòmetres de túnels excavats a Gaza. L’atac brutal ideat pels caps de Hamàs Mohammed Deif i Yahya Sinwar, amb la cobertura logística i financera de l'Iran, quedava segellat a la història com el més mortífer des del Iom Kipur i s’iniciava abruptament la cinquena guerra amb Hamàs des de 2008.

Un any després, el conflicte ha sacsejat brutalment Orient Mitjà, i la implicació de Hezbollah, la resta de proxies del règim dels aiatol·làs, i del mateix Iran s’han fet efectives. Ningú no sap, a hores d’ara, com quedarà el joc d’equilibris a la regió, però la decapitació de tota la cúpula de Hezbollah, dels seus comandaments intermedis i de part del seu arsenal, sumat a la pràctica desarticulació de Hamàs i a la feblesa militar mostrada per l'Iran en els seus atacs fallits contra Israel, fan creure que Orient Mitjà està a les portes d’un canvi rotund de paradigma. Sobretot perquè, a banda de l’ofensiva militar d’Israel per tots els flancs, i de l’èxit dels seus serveis d’intel·ligència —que han recuperat el seu gran prestigi amb les operacions contra Ismail Haniya a l'Iran i contra Hassan Nasrallah al Líban—, és especialment significatiu el paper de països com Egipte o Jordània, i la mateixa Aràbia Saudita en el conflicte. De fet, durant tot aquest any, hi ha hagut més soroll contra Israel als carrers de Barcelona, Londres o Buenos Aires, que no pas als del Caire o Riad, i la celebració de la mort de Nasrallah a moltes zones àrabs donen la mesura de la solitud de l'Iran a la regió.

És cert que en termes geopolítics, Iran compta amb la poderosa tríada de la Xina, Rússia i Corea del Nord, especialment Rússia, que fins i tot estava negociant amb l'Iran i els houthis del Iemen la venda de desenes de míssils antibucs Yakhont, per tal d’atacar amb major precisió els vaixells que transiten pel mar Roig. Però també ho és que cap altre país musulmà ha donat suport a Teheran —a excepció dels grups al Líban i Síria, que controla directament, i dels bastions xiïtes que actuen des de l’interior de l'Iraq—, fins al punt que Jordània ha arribat a mobilitzar els seus caces per aturar els míssils iranians. I, alhora, diversos països occidentals, especialment els Estats Units, Alemanya i França, s’han implicat militarment en favor d’Israel.

La decapitació de tota la cúpula de Hezbollah, dels seus comandaments intermedis i de part del seu arsenal, sumat a la pràctica desarticulació de Hamàs i a la feblesa militar mostrada per l'Iran en els seus atacs fallits contra Israel, fan creure que Orient Mitjà està a les portes d’un canvi rotund de paradigma

En aquest punt, qualsevol anàlisi sobre la regió és especulativa, perquè totes les variables estan en procés i res no és estable. Però alguns fets són clars: Hamàs ja no té capacitat d’atacar Israel, més enllà de perpetrar atemptats terroristes puntuals; Hezbollah ha quedat severament damnada, i per bé que pot recuperar-se amb el temps, a hores d’ara és una gallina decapitada, que ataca sense direcció; decapitades les dues organitzacions més letals, la resta d’actius liderats per l'Iran —houthis al Iemen, xiïtes a Síria i Iraq— s’han afeblit considerablement; i, finalment, el gran Iran, que sempre ha fet la guerra a través dels seus intermediaris, s’ha vist obligat a moure els míssils, ha mostrat la seva vulnerabilitat davant la poderosa defensa israeliana, i ha quedat al descobert en el panorama del món. Alhora, els fils que mai no es varen trencar per avançar cap als Acords d'Abraham, tornen a reforçar-se...

És cert que tot pot derivar en una guerra global, no endebades, en el fràgil joc d’equilibris en el si del poder dels aiatol·làs, sembla que no està guanyant el “moderat” president Masoud Pezeshkian, sinó el fill d’Ali Khamenei, Mojtaba Khamenei, antic líder de les forces paramilitars de la Guàrdia Revolucionària, les temibles Basij, usades per aturar violentament les protestes contra el règim. Posseïdor de grans actius econòmics —segons va denunciar la premsa francesa— pertany a la branca radical que advoca per una guerra completa. Però amb aquesta possibilitat oberta, també sembla clar que l'Iran no està en condicions d’anar cap a una confrontació directa contra Israel, que el deixaria mal parat. La idea que intentarà guanyar temps per refer Hezbollah i la resta de proxies, mentre avança en la seva carrera nuclear comprant urani enriquit a Mali —ja ha superat el 60% d’enriquiment, arribant a nivells d’ús militar, segons els informes de la OIEA— sembla l’opció més probable. Sigui com sigui, podem estar a les portes d’una guerra major; però també podem estar en la fase final d’una estocada a l’eix del mal liderat per l'Iran, que permeti un Orient Mitjà més estable.

Acabo aquest article amb algunes reflexions a casa nostra, un any després de la massacre del 7 d’octubre, ateses les reaccions que s’han produït. La primera, la constatació de tenir —i patir— majoritàriament una premsa obertament ideològica que ha vulnerat els principis bàsics de la informació en conflicte. Lluny d’explicar l’ofensiva a Gaza i la posterior al Líban en termes de neutralitat periodística, la major part de la premsa ha optat per comprar com a “informació” la propaganda de Hamàs, no ha qüestionat ni les xifres, ni els fets, i s’ha convertit en un propagador d’autèntiques mentides, moltes de les quals han quedat al descobert. Elements tan fonamentals per entendre la situació, com el fet que Hamàs tenia un exèrcit més de 40.000 homes fortament armats a Gaza que ha entrat en guerra amb l’exèrcit israelià, s’ha obviat, convertint tots els caiguts del bàndol palestí, en “víctimes civils”. Aleshores, amb qui combatia el Tzahal israelià, amb ciutadans? Lluny, doncs, de tractar-ho com una guerra, la premsa ha optat per tractar-ho com una matança, i ha perpetuat la maldat de convertir els soldats d’Israel —que no són “professionals” sinó la gent d’Israel, universitaris, autònoms, pares de família—, en simples assassins. Alhora, ha callat davant les evidències de zones civils convertides en magatzems d’armament i no ha qüestionat ni l'ús dels civils com a escuts per part de Hamàs, ni el control absolut de l’ajuda humanitària que ha perpetrat. Ni tan sols ha recordat que Hamàs fa 14 anys que governa Gaza, i no ha fet servir mai les seves ajudes ingents per millorar la població, sinó per convertir la franja en una maquinària de guerra. A casa nostra, la informació més sectària, més ideològica i més propagandística ha estat la de TV3, que sovint ha semblat directament la televisió de Hamàs. En aquest sentit, el 7 d’octubre va morir, també, la credibilitat d’una part de la premsa occidental, la nostra en particular.

Tenim —i patim— majoritàriament una premsa obertament ideològica que ha vulnerat els principis bàsics de la informació en conflicte. No ha qüestionat ni les xifres, ni els fets, i s’ha convertit en un propagadora d’autèntiques mentides

La segona és l’obcecació d’una esquerra tronada, allunyada dels principis ètics, que ha abusat de les mentides, ha mostrat una cara ferotgement antiisraeliana, ha creat les bases per a disparar una nova forma d’antisemitisme i, en el seu deliri maniqueu, ha acabat sent la principal aliada d’organitzacions terroristes com Hamàs i Hezbollah, que atempten contra tots els principis bàsics de la civilització moderna. En aquest punt, una esmena especial als Petro, Boric, al sàtrapa Maduro i a l'ínclit Pedro Sánchez, que lluny de fer d’estadista com Macron, ha optat per ser el líder de la pancarta, fins al punt de ser públicament felicitat per Hamàs. Quan hom se situa en la posició que una organització terrorista que ha matat a tort i a dret, que ha aniquilat la seva oposició, ha imposat una delirant xaria a la franja i ha fet servir la causa palestina en favor del gihadisme, et felicita, quedes molt retratat i en el pitjor lloc possible. Sánchez podia haver optat per tenir un paper rellevant entre parts, però ha decidit ser un simple propagandista.

Alhora, el set d’octubre també va morir el feminisme, que va contemplar com centenars de dones patien la violació i violència sexual més brutal, massiva i viralitzada de la història, i no s’immutaven. Si les víctimes eren jueves ja no eren víctimes, només eren jueves. El silenci del feminisme davant el set d’octubre ha estat infecte i còmplice.

Altrament, res de nou amb l’ONU, que fa dècades que només serveix per inflar les nòmines dels seus dirigents i donar veu a les pitjors dictadures, mentre demonitza permanentment Israel, mentre no s’immuta amb les barbaritats de les dictadures del planeta. Res a veure amb el somni dels fundadors de l’Assemblea de Nacions: no és una organització per preservar la democràcia al món. És, a hores d’ara, una blanquejadora de dictadures.

Finalment, el 7 d’octubre també ha matat el dret a l’opinió, amb un relat públic, dominat pel progressisme més woke que ha imposat les seves dèries ideològiques a la confrontació d’idees, convertint un conflicte complex en una simple consigna carregada de mentides. La cosa arriba a la bogeria de veure com, mentre als carrers àrabs aplaudien la mort de Nasrallah —responsable de la mort de milers de musulmans—, als carrers d’Occident el ploraven com si fos un defensor de la llibertat. És el món a l’inrevés.

Acabo amb desconsol i alhora esperança. El desconsol per les víctimes innocents, d’un bàndol i altre, sacsejades per un conflicte que es mou per interessos que té poc a veure amb la causa palestina, i tot amb els interessos de l'Iran —i Rússia— a la regió. I esperança perquè alguna cosa s’ha mogut en la bona direcció i potser, només potser, s’albira un canvi de paradigma a la regió. Tant de bo, aquest Roix ha-Xanà que acaba de començar i dona la benvinguda de l’any 5785 del calendari jueu, sigui l’albada d’un temps nou que permeti avançar en els Acords d'Abraham, la llavor per un canvi definitiu a Orient Mitjà.