Ahir, per fi, va entrar en vigor l'alto el foc a Gaza, una franja que avui és més aviat una rasa. La llengua de terra és ara un clot gegantí, una excavació llarga i estreta. Com si una trinxera inacabable solqués un Estat cada vegada amb menys porció de vida. Potser sobre el mapa ocupa un espai similar, però sobre el terreny, en tres dimensions, allò llis damunt del paper, són cràters damunt l'asfalt. Un terratrèmol provocat. Edificis esquelètics, engrunes palplantades aguantant-se pels pèls. Uns carrers com cementeris. Ciutats fantasma a les quals ningú no podrà tornar. Hauran estat 15 mesos de genocidi i més de 47.000 víctimes, que ni tan sols podem quantificar amb exactitud de tantes com n'hi ha, de tants cadàvers podrits que ja no trobarem perquè s'hauran fos amb la terra que defensaven o envaïen.

"Atura't i plora davant de les cases buides on vivien els teus éssers volguts", escrivia Abu Bakr Al-Turtuxí, poeta i estudiós tortosí nascut lo 1059 i encertadament traduït per Miquel Ángels Llorenç i cantat per Artur Gaya al seu darrer disc, Ets tan pobre que només tens diners. A Israel i a Palestina, des de fa generacions, no hi ha ningú que no haja perdut un ésser estimat. Ningú. Una angoixant intersecció de conjunts que els unix. Una illa de mort a banda i banda de la misèria. Un trist mínim comú múltiple que potser hauria de fer reflexionar aquells matemàtics de pa sucat amb oli que, en los seus càlculs interessats, imaginaven grans proeses i victòries buides. Negocis ingents i poder absolut. Després de 471 dies de massacre què s'ha aconseguit? Som millors ara que abans? Què és la riquesa? Tindre més força, més armament, més tros de mapa? Plantar la bandera sobre un solar arrasat i deshabitat?

I tot això passa en un continent que, quan l'esmentes, sona llunyà —Àsia— però que anomenem Pròxim Orient, potser perquè a alguns ja els va bé que estiga a prop, geopolíticament parlant. Un polvorí de cultures, religions, faccions i nacionalitats que la vella Europa i els Estats Units fan servir també de tauler de joc, com si això fos una banal partida de sobretaula al Risk (irònic nom per a un joc d'estratègia i d'invasions). Mentrestant, aquí, al pròxim occident, costa de pair tanta guerra i, de vegades, canviem de canal, abaixem lo volum o, directament, apaguem lo televisor perquè tant de dolor no es pot suportar. I no és pas desídia o apatia. És desconeixement, perquè costa d'entendre què hi passa, i és supervivència, perquè no es pot viure veent constantment com la gent mor. Quantes vegades han tocat a morts les campanes d'aquells temples? Queden campanars dempeus? I campaners?

Al carrer una dona de genolls esgarrapa cràters i brossa, un tros de sabata, un alè, un pedaç de roba. De la gola li naix un lament, un esfereïdor crit. Sota seu, entre la runa, està enterrat lo seu fill petit

"És un desastre descobrir la humanitat del teu enemic, la seva noblesa, perquè llavors ja no és el teu enemic. No ho pot ser". Podem llegir estes paraules al meravellós llibre de Colum McCann, Apeirògon, que aborda este tema des d'una mirada única i esperançadora, en una novel·la que parla de l'amistat de dos hòmens, un israelià i un palestí, que viuen a prop l'un de l'altre, però que habiten mons diferents i que es troben tràgicament units per l'assassinat de les seues respectives filles. En geometria, un apeirògon és una forma amb una seqüència infinita —i alhora paradoxalment comptable— de segments i angles. De fet, s'aproxima molt a la forma d'un cercle, de tantes arestes com té. Com l'inacabable conflicte entre Israel i Palestina que, malgrat esta treva temporal, tampoc sembla tenir fi. I és que des que es va anunciar l'acord d'este fràgil armistici fins que es va fer efectiu, Israel va assassinar setanta persones més. Com aquell qui veu lo semàfor de color taronja i pitja l'accelerador abans no es pose roig del tot. 

Lo Nadal de 1972, Joan Baez encapçalava una delegació de pau a Hanoi. S'hi va quedar atrapada onze dies consecutius, durant l'anomenada Operació Linebacker II, una campanya de bombardejos massius que els EUA van llançar sobre Vietnam. És viva de miracle. D'aquella experiència en va nàixer un disc (Where are you now my son?) i en aquell disc hi havia una cançó homònima de vint minuts —la segona cara sencera del vinil— en què s'alternaven la veu de Baez explicant i cantant l'experiència, amb gravacions que ella mateixa va fer dels refugis antiaeris estant. La frase literal l'extrau del lament d'una dona vietnamita que es va trobar a la ciutat hores després d'un atac. "Al carrer una dona de genolls esgarrapa cràters i brossa, un tros de sabata, un alè, un pedaç de roba. De la gola li naix un lament, un esfereïdor crit. Sota seu, entre la runa, està enterrat lo seu fill petit. Diuen que la guerra s'ha acabat. Aleshores... ara on ets, fill meu?". 

Aquell apeirògon impossible i infinit sembla que ha concedit una pausa. Un interval de mínims. Una quadratura del cercle agafada en pinces. Que Pete Seeger cante "Què se n'ha fet d'aquelles flors" i les campanes, amb timidesa, deixen de repicar a morts. Avui, de moment, ja no cauen bombes sobre Gaza, però quedaran eternament perdudes les mirades: les dels que ja han tancat los ulls i les dels que, havent sobreviscut, les tindran trasbalsades per sempre.