Després de la cimera hispanofrancesa a Barcelona, Sánchez, que continua proclamant a tort i a dret la fi del procés —però no de la repressió que depèn d'ell—, va tenir l'ocurrència dissabte passat d'equiparar l'independentisme a la ultradreta. Per a ell, la manifestació d'una part de l'independentisme a Montjuïc, dijous, i l'exhibició antidemocràtica de dissabte encapçalada per Abascal i adobada per intel·lectuals, polítics i expolítics —alguns ben habituals— són dues cares de la mateixa moneda. De manera més fina, però recuperant el to gens respectuós del passat proper, l'editorial d'El País del dia 23 passat incideix en el mateix aspecte. L'editorial, a més, rebla el clau, qualificant de trumpisme l'independentisme. I empra aquest qualificatiu malgrat reconèixer que gràcies, en part, als independentistes —ERC i Bildu—, hi ha una majoria estable de més de 180 vots al Congrés que ha permès tirar endavant l'agenda del govern de coalició. O sigui que de dia demòcrates, de nit trumpistes. I desfermadors del ranci nacionalisme espanyolista; no, és clar, de l'elegant.
Amb qualificatius així, que semblen una brama ni aïllada ni casual, repetir els errors del passat és una possibilitat que no queda gens allunyada. Admetem, com a hipòtesi, que l'independentisme hagués estat equivocat. No val amb la censura escapçadora total, ni fina ni grollera. Val el que l'espanyolisme amb totes les seves caretes no ha fet: esbrinar el perquè de l'independentisme. Sense determinar les arrels del problema i fent servir la repressió com a únic estri, poca cosa s'ha d'esperar d'un futur amb distensió.
La resposta de la força de llei, no de la democràcia, evita haver d'analitzar per què les coses són com són i no com ens agradarien que fossin
A l'independentisme no se l'ha titllat mai seriosament d'injust o orfe de justificació. Se l'ha titllat sempre d'il·legal. Les seves pretensions, des del dret a decidir a la independència passant per tots els estadis intermedis —recordem el vast informe del Consell per la Transició Nacional—, mai se li ha dit que no tingués raó, ni que fos en part. Se li ha dit sempre que el que demanava era il·legal, sense entrar en si era legítim o, simplement, raonable. No s'entrava mai en el moll de l'os.
Aquesta resposta, en el fons, la de la força de llei, no de la democràcia, i al final, de la força tout court, evita haver d'analitzar per què les coses són com són i no com ens agradarien que fossin. En brandant la llei —i l'insult conseqüent: des d'il·lusos a trumpistes—, s'evita haver de pensar, de fer servir la raó. És una pura ideologia de poder, de superioritat, al cap i a la fi imperialista, atès que qui no l'accepti, rebrà el càstig que toqui; càstig, però, no necessàriament previst a la llei que es mana respectar.
No es tracta de caure més o menys simpàtic, sinó de veure que, si després de tres segles les coses no acaben de funcionar i que els apaivagaments temporals són fruit de la repressió, alguna cosa falla en l'anàlisi dels legalistes. Potser seria l'hora de pactar amb els dissidents una solució democràticament legal. Deixar-se de proclames irreals i d'insults fora un bon primer pas. Tampoc és un pas en la bona direcció intentar l'autoblanqueig normatiu de cara a patir els mínims revessos possibles a Europa, car, com va dir la resolució de Schleswig-Holstein, allà també veuen les notícies.