Fa un reguitzell d’anys que parlo de la dona a l’Església i veig com els canvis a les estructures de poder al Vaticà no canvien més enllà de l’anècdota esperançadora però insuficient. Alguna secretària, assessores, cancelleres, col·laboradores, fidels coordinadores. Amb el Sínode algun canvi més. Fins ara. Per primer cop veig que no són només paraules carregades de bones, plenes i sentides intencions. El nomenament, per primera vegada en dos mil anys, d’una dona com a governadora de la Ciutat del Vaticà, que substitueix un cardenal que plega, és un pas inèdit i veig que pot tenir recorregut. En aquesta Roma jubilar, tota neta i preparada per més actes que mai, el Papa va fitxant, de moment dones que són religioses i italianes, a les més altes quotes del poder. Una és la doctora en psicologia per la Universitat Gregoriana de Roma sor Simona Brambilla (1965), prefecta del Dicasteri per a la Vida Consagrada i els Instituts de Vida Apostòlica (és el primer cop a la vida que aquest càrrec es declina en femení, sempre ha estat “prefecte” i ella mateixa ha dit que el vol en femení), i l’altra la religiosa i doctora en Ciències Socials per la Universitat Angelicum de Roma, sor Rafaela Petrini (1969), presidenta de la Governació de l’Estat de la Ciutat del Vaticà.
Petrini farà funcionar un Estat. És curiós que es digui Petrini, una picada d’ull als inicis de tot, amb la tomba de sant Pere (Pietro) com a observadora dels canvis, que tant costen, a la institució bimil·lenària que és l’Església Catòlica, romana i apostòlica. Per cert, que aquest “romana” som els catalans els qui ho recitem al Credo (Crec en una Església, santa, catòlica, apostòlica i romana). Quan vaig començar a recitar-lo en altres idiomes vaig adonar-me que els catalans som més romans que ningú. Ni en castellà, ni en italià, ni en francès, ni en anglès... inclouen aquest “romana”. Els experts han conclòs que “romana” és un afegitó que ens vam inventar, i que la pulcritud litúrgica d’experts com els monjos de Montserrat ha eliminat del Credo. Tant se val, el poble ho canta igualment tot i que la norma ho hagi tret. A Catalunya som romans.
El nomenament del Papa Bergoglio de dones que manin, que decideixin, és també un moviment sísmic, que sembla una petitesa interna a la institució, però que toca el més difícil de bellugar
Escric aquest article a Roma en el Jubileu dels Periodistes, convocatòria romana que arriba cada 25 anys, on he coincidit amb tot de catalans vinculats a institucions com l’Abadia de Montserrat, la basílica de la Sagrada Família, la Fundació Blanquerna, institucions eclesials i mediàtiques relacionades amb l’Església com Catalunya Religió o l’Agència Flama, l’Editorial Albada, la productora Animaset, la catedral de Barcelona, a més de delegats de comunicació de bisbats o responsables de comunicació d’institucions com l’Opus Dei. Catalunya té una tendència romana, un vincle amb aquesta ciutat caput mundi, eterna i caòtica, que cada 25 anys, i ja en fa dos que ho comprovo, fa una operació de maquillatge amb el Jubileu, on les estructures es renoven, les façanes es pinten i alguna cosa es mou a nivell molt més intern. L’any 2000 va ser aquell “mea culpa” del Papa Joan Pau II, una petició mundial de perdó per tot allò que l’Església havia fet malament.
Ara, que tot just som al gener i el Jubileu acaba de començar, el nomenament del Papa Bergoglio de dones que manin, que decideixin, és també un moviment sísmic, que sembla una petitesa interna a la institució, però que toca el més difícil de bellugar. Els nomenaments encara tenen nom i els recordem (són molt poques les dones escollides). Però ara sí que es veuen ja aquells petits canvis que són poderosos.