El principal responsable d’aconseguir que el Parlament aprovi els pressupostos és el president de la Generalitat i no els partits de l’oposició com pretén fer veure ara Esquerra Republicana i tot el seu aparell mediàtic. El molt honorable Pere Aragonès ha desfermat una campanya per terra, mar i aire, és a dir, de premsa, ràdio i televisió per presentar el suport als seus pressupostos com una mena d’obligació moral i patriòtica. Segurament s’aprovaran amb el suport del PSC i els Comuns. Això sí, més tard del que es podria preveure i del que convindria al país, precisament per la fanfarroneria que han demostrat Oriol Junqueras i el mateix president Aragonès fent-se els desmenjats amb els grups polítics el suport dels quals necessiten.

Quan el Govern de Pere Aragonès només té garantit el suport de 33 diputats de 135, la humilitat és imprescindible per articular una majoria. Segurament devien pensar que amb tots els gripaus que s’han menjat al Congrés dels Diputats i el suport al Govern de PSOE i Unidas-Podemos la contrapartida al Parlament de Catalunya seria automàtica. Greu error. No es pot faltar el respecte a la gent que necessites, en aquest cas el líder del PSC. ERC ha actuat com si Salvador Illa (i Jéssica Albiach) no tinguessin cap autonomia per decidir per ells mateixos. Tot plegat fa preveure una prolongació en el temps i un augment del preu que haurà de pagar ERC per tenir els pressupostos aprovats. PSC i Comuns, que, al cap i a la fi, també són rivals electorals d’ERC, no desaprofitaran l’avinentesa per fer-se valdre i posaran en evidència la mala salut —de ferro— del govern Aragonès. El president no tindrà més remei que empassar-se algunes de les exigències socialistes més sonades i com més trigui pitjor per a ell.

Després que Oriol Junqueras menystingués el PSC, el president Aragonès no tindrà més remei que empassar-se les propostes més sonades dels socialistes per tenir pressupostos

I, per cert, què se n'ha fet de Junts per Catalunya? Aragonès els va fer fora del Govern amb la intenció d’expulsar-los de l’escenari polític i ho està aconseguint, però sobretot gràcies a Junts, que un cop fora de l’executiu no saben què fer i no fan res. I ERC ho aprofita per fer veure la gent que Junts per Catalunya ja no és aquell partit que va fundar Jordi Pujol, que influïa i determinava la governabilitat del país. I, a més, qui s’està quedant amb el programa de Junts és el PSC assumint les propostes que fan referència a les infraestructures i progrés econòmic del país. Ampliació de l’aeroport, el Hard Rock, el Quart Cinturó...

I què se n'ha fet de Junts? Els socialistes han assumit propostes principals de JxCat sobre infraestructures i progrés econòmic. Un acostament al PSC encara es veu a JxCat com un crim de lesa pàtria, però l’amistat no és un ingredient necessari per l’acció política i, en canvi, l’acció política, la iniciativa, sí que és quelcom imprescindible per a un partit polític que no vulgui desaparèixer.

Tanmateix, és en aquest àmbit, allà on pot coincidir en qüestions sectorials amb altres grups, on Junts Per Catalunya podria prendre la iniciativa i posar en valor el seu ideari sectorial i els seus 32 diputats. JxCat, PSC i la resta de grups de la dreta sumen majoria al Parlament i podrien imposar-se en aquest i en altres aspectes fonamentals dels pressupostos. Són una majoria alternativa i, al cap i a la fi, l’ampliació de l’aeroport és d’aquells projectes que interessen tant a una part dels independentistes i a una part dels que no ho són, com ha posat en evidència tot l’establishment, des de la patronal Foment del Treball fins al Cercle d’Economia passant òbviament per La Vanguardia. Establir acords sectorials amb el PSC? Preguntar no és ofendre, però alguns dirigents de JxCat consultats sobre aquesta possibilitat sí que s’han ofès només de plantejar-los-hi. Ho veuen gairebé com un crim de lesa pàtria. Cal fer excepció de Xavier Trias, que ja ha dit que està disposat a governar la ciutat amb el PSC, i de Jaume Giró, que quan era conseller ja va fer el que pertocava, prioritzar l’acord amb el principal partit de l’oposició. D’això se’n diu fer política i al PSC també l’interessa diversificar el ventall d’aliances possibles.

És comprensible, però també ben curiós, que JxCat no hagi tingut cap escrúpol en empassar-se tots els gripaus quan ha governat amb ERC i pactat amb Comuns contra la seva clientela electoral —apujant impostos, aturant infraestructures, i obstaculitzant iniciatives de la societat civil— i ara li faci tants fàstics als acords sectorials amb partits unionistes en assumptes en què coincideixen. Certament, PSC i PP han tingut un paper connivent amb tota la repressió del moviment sobiranista i, per tant, difícilment es podran recuperar les amistats d’altres èpoques, però l’amistat no és un ingredient necessari per l’acció política i, en canvi, l’acció política, la iniciativa, sí que és quelcom imprescindible per a un partit polític que no vulgui desaparèixer. Ara mateix, JxCat és el partit més solitari del Parlament. No té prou força per portar a terme el seu projecte i, per tant, més tard o més aviat, diguin el que diguin ara els seus dirigents, necessitarà establir les aliances polítiques i socials, les que calguin, per aconseguir-ho... i per continuar existint. Arraconats al Parlament, ploriquejant pel nou tripartit i silenciats als mitjans, la travessa del desert pot esdevenir agònica.