A Pere Aragonès sabem qui el va espiar, el Centre Nacional d’Intel·ligència, el CNI, tot i que la casa només ha reconegut 18 intercepcions de telèfons de líders independentistes autoritzades pels jutges de les més de 60 detectades; sabem amb quin mètode, Pegasus, el perillós programari desenvolupat per la companyia israeliana NSO Group; sabem quan va succeir, el gener del 2020, és a dir, quan el procés ja era història, i, fins i tot, quin cost va tenir la punxada: uns 43.000 euros. A més, si hem de creure el president de la Generalitat, també sabem qui va donar l’ordre de furgar en el seu mòbil: Pedro Sánchez, no Vladímir Putin ni el fantasma de Richard Nixon. Era el 18 d’abril de l’any passat, encara no fa un any tot i que sembli que ha passat una eternitat, quan Aragonès va assenyalar directament com a responsable de l’espionatge el president del govern espanyol i el va instar a assumir responsabilitats. De fet, s'hi va querellar en contra, sense èxit, però. I què ha fet Sánchez davant una acusació tan greu? Rentar-se les mans i proclamar que Espanya és un estat de dret, cosa que, a més de discutible en molts àmbits, no és cap obstacle per practicar l’espionatge: els estats espien, tots ells. Per això Maquiavel es va inventar la raó d’estat o una cosa molt semblant i prou bé que ha funcionat durant tota la història per justificar el que calgui, també el Catalangate. Fins i tot, si és objecte d'investigació judicial reoberta a última hora, com, curiosament, ha passat fa pocs dies.

Si més no, tot això podrà explicar el mateix Aragonès aquest proper dimarts a la missió enviada a Madrid per la comissió Pegasus del Parlament Europeu, i amb la qual es reunirà en qualitat de “víctima”. El que no sé és com justificarà Aragonès davant la comissió Pegasus el suport d’ERC als pressupostos de l’Estat-espia el govern del qual presideix Sánchez, o sigui, qui, segons el president de la Generalitat, va ordenar espiar-lo. Tampoc el suport del partit de Sánchez a Catalunya, el PSC de Salvador Illa, als pressupostos de la Generalitat d'Aragonès. Cap a l’estiu, i després d’uns mesos de fredor, o quasi ruptura en les relacions entre els dos governs, les aigües desbordades de la sospita ja s’havien reconduït i ERC tornava a negociar els comptes del Regne amb Sánchez invocant la responsabilitat en moments de crisi gairebé com si no hagués passat res.

De fet, la punxada del mòbil del president català es va produir en el context de les negociacions que també va mantenir ERC amb el PSOE per investir Sánchez. Des de llavors, ERC és soci principal del denominat bloc d’investidura, i, per tant, peça clau de l’estabilitat del govern de l’Estat-espia, un govern altrament autobatejat com “el més progressista de la història” espanyola. De fet, aquest mateix dimecres —aquí, però, ho tenen molt fàcil—, els diputats d’ERC al Congrés votaran en contra de l’esperpèntica moció de censura-espectacle de Vox contra Sánchez amb el nonagenari professor Ramón Tamames, antic membre del PCE, com a candidat. Amb aquestes credencials de diàleg, negociació i suport quasi permanent al govern de l’Estat-espia, qui de la comissió Pegasus pot creure’s el relat que, amb tota la raó, els pot fer Aragonès i la resta de membres d’ERC, que es reuniran amb els comissionats de l’Eurocambra? De fet, que a la cita només assisteixin ara com ara polítics d'ERC ha atiat les sospites d'una nova entesa sota mà dels republicans amb la Moncloa. A vegades, i parafrasejant allò que es deia de la política a l’època de la Transició espanyola, la raó d’estat fa estranys companys de llit. I en aquest cas, tant pot servir per invocar l’interès general d’un estat suposadament assetjat per les maniobres dels independentistes com perquè una part d’aquests independentistes justifiquin per què sostenen amb els seus vots el govern d’aquest mateix estat. I, més encara, quan l’acció repressiva del qual, com sabem, no s’ha limitat a l’ús i abús del programari Pegasus.

No sé com justificarà Aragonès davant la comissió Pegasus el suport d’ERC als pressupostos de l’Estat-espia el govern del qual presideix Sánchez, o sigui, qui, segons el president de la Generalitat, va ordenar espiar-lo

Davant la visita de l’eurocomissió a Madrid, el govern Sánchez, com no podia ser d’una altra manera, hi ha llançat una espessa cortina de fum per diluir-la sigui com sigui —“és una qüestió judicial, no política”— entre el focus de la moció de censura ultra amb ponent excomunista, el cop de mà de l'altre partit sistèmic, el PP de Núñez Feijóo, i el silenci còmplice de la gran premsa capitalina. Però aquest no és el problema de fons. El problema és, per elevació, què fan els partits catalans en aquests casos quan, a més a més, són els més directes damnificats.

Corria l’any 1918 quan el llavors ministre d’Alfons XIII i futur president de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora, va dir al líder de la Lliga, Francesc Cambó, allò tan sabut de “Vostè ha d’escollir entre ser el Bolívar de Catalunya o el Bismarck d’Espanya, però és impossible que vulgui ser les dues coses alhora”. Ara, Aragonès i ERC haurien d’escollir, si més no, entre denunciar l’Estat-espia de Sánchez o rentar-li les vergonyes davant les institucions europees pel cas Pegasus. Les dues coses alhora no poder ser, encara que sembli que sí. El no tan fosc assumpte Pegasus —un autèntic atemptat als drets més elementals de tothom— eleva al grau màxim la contradicció permanent en què es mou la política catalana i catalanista a Madrid, no només la d’ERC, entre el desig insatisfet de fer i fer-se una Espanya a mida i l’ideal de la fugida ordenada, amb els mínims costos possibles. En tot cas, és el partit d’Oriol Junqueras i Pere Aragonès qui, principalment, se les ha de veure en aquest moment de la història amb la dialèctica perversa de salvar qui, si pogués, t’esclafaria. I decidir si, en general, no haurà arribat l'hora de revertir els termes d'una relació tan extremadament tòxica.