Entenc perfectament que un poble com el català i, més en concret, la sectorial processista (fatalment acostumada a uns lideratges basats a mentir sistemàticament als electors) visquin amb absoluta incredulitat com Donald Trump executa els compromisos que va adquirir amb els seus votants. El president dels Estats Units avisà fa temps de la intenció de fregir mig món a base d’aranzels i només els sords —o aquell tipus de gent que encara creu les arengues juntaires i republicanes— podran fer-se els desinformats. A mi això de les tarifes de Trump no em sembla una forma de rellançar la indústria decadent dels estats que van retornar-li la presidència, però això tant li fot. L’important del tema és entendre que els moviments de l’autòcrata (incloent-hi l’estultícia de penalitzar amb impostos una illa habitada per pingüins) no tenen relació amb l’economia, sinó amb el poder.
Mitjançant aquest sistema d’aranzels, l’únic que busca Trump és tornar a situar els Estats Units al centre de la nova economia mundial, i provocar que la majoria dels països als quals ha regalat una faixa impositiva procedeixin a passar per la Casa Blanca, fer-li un besamans i suplicar una rebaixa del jou monetari. Ja té gràcia que el primer captaire de la llista hagi estat Benjamin Netanyahu, qui, tot i la seva aliança guerrera amb el president americà, no s’ha estalviat una hòstia del 17% en tots els seus productes i un reminder amistós perquè foti el favor de no queixar-se gaire i recordi que qui li paga la majoria dels tomahawks és l’Uncle Sam. A Trump se li’n carden les borses, les opinions histèriques dels economistes i el capteniment dels liberals clàssics, com servidor de vostès; perquè aquí la cosa, insisteixo, va sobre qui mana.
L’important del tema és entendre que els moviments de Trump no tenen relació amb l’economia, sinó amb el poder
El gest dels aranzels pot ser molt dolorós per a tots aquells que tinguin una sòlida consciència europea, però ha servit a Trump per recordar al món que el Vell Continent, convertit en una burocràcia d’intencions, ja no és un actor polític global vàlid. Ho demostra tota la retòrica de la Comissió Europea amb Ucraïna, el famós tema del rearmament i la possible creació d’un exèrcit europeu que mai no arriba; de moment, tot són bones intencions, llibres blancs bellament enquadernats i desitjos de canvi... però cap mesura concreta per veure com s’evitarà que Zelenski es quedi sol davant de Putin. Parlant del president rus, Trump ha alliberat els russos d’aranzels, no només perquè vol facilitar que Putin aturi l’agressió a Ucraïna, sinó també perquè li està bé facilitar la lliure economia entre el bloc comunista (ric) de Moscou-Pequín, per així decantar encara més la dependència europea de la Xina.
Com passa sempre, el paio més hàbil del continent —un tal Pedro Sánchez— ha estat el primer líder europeu que ha volat cagant llets a Pequín per refermar els llaços comercials amb la Xina (la cosa té mèrit; en una Comissió Europea força ancorada a la dreta, el president espanyol continua sobrevivint a còpia d'obrar com a ministre d’afers exteriors). A un nivell moral, l’acció té certa gràcia, perquè els mateixos que blasmen la política tarifària de Donald Trump no han tingut cap inconvenient en veure com —durant molts lustres— Europa engreixava la màquina xinesa fins a convertir-la en un gegant monstruós, tot i el seu respecte més aviat poc curós pels drets humans. Aquesta és la base de jocs de la segona època del trumpisme; en un món on tothom fa el cínic i acaba comprant tupperware a preus irrisoris, es voldria jugar a la carta proteccionista perquè els ianquis abracin de nou el producte casolà.
Mentre el món fa veure que se sorprèn i es torna boig, Trump solidifica el seu poder a base d’aliar-se amb els nous actors de l’economia global-informativa del tipus Elon Musk, castigant la vella casta d’empresaris (com ell mateix, ironies de la vida) i, per evitar tensions corporals innecessàries, exercitant-se en el golf. No és el meu model, ni el teu, segurament; però potser és el nou model.