Aquestes darreres setmanes, la gent que sap que soc industrial del sector del vidre per a perfumeria em pregunta com m’afectarà el tema dels aranzels. S’esperen que faci una explicació més o menys acurada de com cauran les vendes als EUA, de si pujaran els costos o de com se’m bloquejarà el subministrament d’alguna matèria primera que vingui de la Xina. Tot això passarà, però també pot passar que pugin les vendes a altres mercats, que baixin els costos de les matèries primeres per excés de producte i apareguin substitutius a les matèries xineses. O pot passar que vingui la temuda estagflació, és a dir, caiguda d’activitat i inflació. La meva resposta els deixa una mica desconcertats perquè, sense pensar-m’ho gaire, els dic sense dubtar que no en tinc ni idea. I hi afegeixo: “qui et vulgui dir que ho sap, t’enganya. No ho podem saber”. Benvinguts a la teoria del caos.

El fet és que apujar tots els preus, o quasi, alhora a tot el món i de manera desigual crea inevitablement un efecte caòtic. Perquè tot està relacionat amb tot, i és impossible de preveure res, més enllà de la caiguda de les borses (per l’ensurt) i de la seva posterior recuperació.

No ens agrada, com a ciutadans europeus del segle XXI, admetre que el caos ens envolta i que l’oasi de pau i ordre en què vivim és una excepció que no sabem cuidar i apreciar prou. Posar ordre vol dir intentar dominar algunes variables per ajudar a preveure el que ens pot passar només durant un temps i en un determinat lloc. Com, per exemple, l’intent de regular el tipus d’interès amb un banc central, o que l’estat es porti garant dels nostres estalvis, o que puguem circular sense gaire por que ens robin la cartera o ens apunyalin. I acabem volent respostes simples a qüestions molt complexes. I donem la culpa de la complexitat als demòcrates als EUA o de l'esquerra més ortodoxa o de la dreta massa contemplativa. I no, la complexitat és inherent a la vida, les zones d’estabilitat tenen els límits molt marcats i el caos arriba quan ens carreguem les regles del joc acordades sovint amb consensos molt prims.

Quan em pregunten si estic a favor dels aranzels, molts se sorprenen que digui que sí; és un “sí, però”

Però tornem als aranzels. Quan em pregunten si hi estic a favor, molts se sorprenen que digui que sí. És un “Sí, però”. És a dir: a poc a poc i sempre negociadament. Com a industrial, he vist els darrers trenta anys com a Catalunya el pes de la indústria al PIB ha caigut del 25% al 12%. He vist desaparèixer el sector tèxtil i reduir-se el meu, el del vidre, a quasi la quarta part. La Xina i l'Índia n'han estat els principals culpables. Les seves ampolletes es venen a preus imbatibles perquè els seus costos de personal, energètics, mediambientals i de transport ho permeten. La impotència dels industrials ha estat tan gran que només ens ha quedat resignar-nos a resistir o tancar, segons han dictat els imperatius de la globalització i el lliure mercat. No ens hem queixat gaire perquè ja no serveix de res. Però una ajuda amb els aranzels a l’exportació del vidre de la Xina, casualment un 30% més barat, ens hauria ajudat molt a compensar tot el dúmping (competència deslleial) que fan sense ruboritzar-se. I l’efecte més pervers de la desaparició de la indústria és la caiguda de la recaptació d’impostos. Ho he explicat mil vegades: una ampolla exportada de la Xina deixa a les arques de l’Estat en concepte d'IVA, IRPF, SS, IS, etc. menys d'una desena part de la fabricada aquí. És a dir, que si l’ampolla val 0,30 euros i es fabrica aquí, en queden 0,10 € per a l’estat, i si s’importa en queden 0,01 €. És amb una anàlisi semblant que la gent de Trump vol posar aranzels i afavorir la indústria dels EUA. Però ara ja és molt més complicat, perquè la Xina té un munt de claus de productes estratègics i pot respondre als aranzels, o també tancant l’aixeta de mil subministraments imprescindibles a les cadenes de producció. Fa temps que ja depenem d’ells. En el cas del vidre, per exemple, necessitem una terra rara, el ceri, que fem servir en petites proporcions, però que ens permet aconseguir que el vidre no surti verdós. Totes les cadenes de producció estan tan interrelacionades, que no hi ha intel·ligència artificial que pugui preveure com acabarem de tota aquesta descomunal pujada de preus amb càrrec a les arques de cada estat.

L’embolic dels aranzels de Trump no és més que un exemple del caos generat per simplificar la realitat sense escrúpols. La por de l’extrema dreta populista no és ja el discurs, ni les idees, ni tan sols el record funest del seu passat. El perill de veritat és que volent, o sense voler, apliquen receptes simples a problemes complexos que generen el caos. I el caos és el destructor perfecte de la civilització. Per això, tots els esforços han d’anar a construir alternatives realistes al caos que generarà l’extrema dreta populista. I això vol dir actuar sense por, amb intel·ligència i determinació per apartar-los democràticament del poder. O els guanyem i apliquem les reformes que calen, escoltant a cada expert de cada àmbit i deixant-nos de lluites mediàtiques i estèrils, o serà el caos. I això dels aranzels només és un avís.