La muntanyeta de pedra de l’Areòpag, a l’Acròpolis d’Atenes, no s’ha convertit encara en una atracció turística com els búnquers del Carmel. Un element que ho impossibilita és que l’espai és petit, les pedres rellisquen, l’accés no és fàcil i no s’hi instal·len DJ amb música. És, encara, un turonet on bàsicament hi ha visitants que volen contemplar l’Acròpolis des d’una de les millors perspectives, i sempre hi ha gent sola. Fumant, fent fotos, llegint. Va ser el lloc des d’on les Amazones van atacar la ciutat d’Atenes. I és conegut com el turó d’Ares.
Sant Pau, segons llegim als Fets dels Apòstols, hi va predicar i sempre hem entès que segons les escriptures allí va ser on els ciutadans d’Atenes van començar a sentir a parlar de l’Evangeli i es van convèncer que potser aquella història valia la pena. Segles després, qui puja a deixar-se imbuir per l’aclaparadora força del Partenó no contempla només el blanc dels marbres de Pericles, sinó que per tot el camí va veient capelles, esglesietes, monestirs, creus i simbologia cristiana. I topa també amb l’Areòpag, que està molt poc indicat i pot arribar a passar desapercebut. Avui Sant Pau, per predicar triaria un centre comercial enorme, una xarxa social, una estació de metro o un vestíbul d’un pavelló esportiu, perquè és on hi trobaria la gent que voldria que l’escoltessin. Descartaria també el metavers, perquè són pocs els escollits que hi deambulen, encara.
Avui Sant Pau, per predicar triaria un centre comercial enorme, una xarxa social, una estació de metro o un vestíbul d’un pavelló esportiu, perquè és on hi trobaria la gent que voldria que l’escoltessin
Per Setmana Santa és inevitable recordar que la vinguda del cristianisme va suposar un canvi en la vida de la nostra cultura europea, i no parlem només del calendari, les festes de guardar, el menjar o la vestimenta. Un canvi revolucionari d’entendre el món. Grècia va abraçar el cristianisme i avui és difícil concebre aquesta identitat sense fer referència a l’Església Ortodoxa. Fins fa poc, el carnet d’identitat grec (i ja dins la Unió Europea) seguia senyalant a quina religió pertanys, i es donava per suposat que si eres grec, eres ortodox. Els grecs d’avui (els que viuen a Grècia però també els gairebé sis milions que habiten a la Diàspora) molts són cristians ortodoxos, però també són catòlics, evangèlics, jueus (recordem la presència del judaisme a Salònica), musulmans, sikhs, baha’is, budistes. I res. També hi ha grecs que no tenen cap interès en la religió, ni tampoc cap afinitat que els lligui a les seves antigues divinitats paganes. Haver tingut un passat gloriós on la religió configurava el teu món no implica automàticament que si neixes en aquest context carregaràs aquesta genètica. Si una paraula es va pronunciar a l’Areòpag era la de llibertat. I ser lliure implica tenir el cap preparat per acollir idees o cosmovisions religioses, o no voler-les. Grècia ens ensenya sempre, amb les seves convulses giragonses culturals, financeres, artístiques. I ens posa davant del mirall de la llibertat. Davant una imponent exhibició de finesa hel·lena, alguns van triar desmarcar-se’n. Lliurement. Avui, en moments de descreences diverses, hi ha gent que decideix batejar-se i trien el camí del cristianisme, i si avui és diumenge de Pasqua ahir arreu del món centenars de persones van rebre el baptisme per primer cop. Triar, quina sort. Ser lliure, quin privilegi.