Que diu la mesa del Parlament que potser notifica a la Fiscalia la incompareixença de l'arquebisbe Omella davant de la comissió d'investigació sobre pederàstia que s'hi ha constituït per si en la seva conducta aprecia delicte de desobediència. Deixem de banda que la situació és paradoxal: el Parlament que està aquests dies intentant amnistiar les seves desobediències avalua les dels qui fan el mateix! O és que creien que la seva actitud de llavors i la seva exigència actual que s'oblidi no tindria l'efecte letal sobre els ciutadans que pensin que desobeir no comporta conseqüències?

Però anem al cas. Es tracta de la segona vegada que el cardenal desatén el requeriment de la cambra, i la seva justificació, ja expressada per carta a la presidenta la primera vegada, ha estat que els òrgans parlamentaris no tenen competència per fer "qualificacions jurídiques dels fets investigats i per realitzar imputacions o determinacions personals sobre l'autoria de comportaments il·lícits". La comunicació s'expressa en els termes literals recollits en una sentència del Tribunal Constitucional de l'any 2016 i que després també es reprodueixen en una de l'any passat, ja que ja l'han fet servir altres personalitats, sobretot de l'àmbit polític, en situacions similars, per desatendre el mandat de compareixença quan es planteja en termes no polítics, és a dir, amb pretensió de delimitar jurídicament els fets que s'investiguen. Hem d'entendre, per tant, no només que aquesta era la pretensió de la comissió parlamentària, la de determinar responsabilitats en l'àmbit legal, sinó també que els qui hagin assessorat la jerarquia eclesiàstica ho han fet amb rigor tècnic jurídic.

Com ha passat també amb l'atac a l'ensenyament concertat, l'objectiu a abatre és religiós i, en conseqüència, el focus es posa únicament sobre els casos, absolutament execrables, de pederàstia a l'Església

Més enllà d'aquesta encertada precisió esgrimida al voltant a l'abast impossible d'una comissió parlamentària d'investigació, ens hem de preguntar per què és només una comissió de pederàstia a l'Església i no, com s'hauria d'esperar, de pederàstia en general. Aquest focus més ampli es requereix sobretot perquè gran part dels abusos sexuals a menors es concentren en l'àmbit de la família i l'entorn afectiu més immediat. Però és evident que, com ha passat també amb l'atac a l'ensenyament concertat, que es va focalitzar sobre l'educació diferenciada per sexes, l'objectiu a abatre és religiós i, en conseqüència, el focus es posa únicament sobre els casos, absolutament execrables d'altra banda, de pederàstia a l'Església.

Més enllà de la qüestió referida a l'abast de la investigació des d'aquests dos punts de vista, competencial i material, n'hi ha una altra que tampoc no és poca cosa, la possibilitat que topin un eventual delicte de desobediència davant els poders públics i la tutela judicial efectiva reconeguda a qualsevol persona al nostre país i segons la qual un testimoni pot callar davant d'un jutge si pot significar implicar-se en un crim, dret reconeixible encara més en seu parlamentària, ja que el dret que qualsevol persona té a no declarar contra si mateixa es reconeix en tot cas.

En definitiva, es tracta, a parer meu, d'una nova confusió entre els rols dels diversos poders de l'Estat: és cert que les Assemblees Legislatives ostenten una legitimitat democràtica d'origen, però això no obsta perquè la seva activitat tingui també límits i que aquests puguin ser controlats per un altre poder, el judicial, que té l'obligació de vetllar pel compliment de la llei tant per part de poders públics com per particulars. A més, les esmentades assemblees, també la catalana, poden incórrer en arbitrarietat o desproporció en les seves accions. La Conferència Episcopal ja ha comparegut per aquest tema davant del Congrés dels Diputats i, a Catalunya, davant de la Síndic de Greuges, a més d'haver encarregat un informe fàctic i jurídic a un bufet legal, informe que està penjat al portal web Per donar llum, referit a aquest tema, en una acció inèdita de transparència que l'Església espanyola remunta fins a 1945. Que es pot dir el mateix de partits polítics, sindicats i organitzacions no governamentals diverses, les quals són figures jurídiques sotmeses a escrutini i en més d'una ocasió a la crítica per la seva opacitat? Potser seria hora de repassar l'equilibri entre palles i bigues dins dels nostres ulls, encara que això requereix la improbable voluntat de fer honor a la veritat en un temps en què l'únic dogma és que la veritat no existeix.