"L'estimball més gran, la confiança"
Francisco de Quevedo
Pot ser que ningú no ho expressi així, tot i que l'objectiu del nou any per a diverses opcions polítiques és el d'arraconar Pedro Sánchez o bé esperar que l'arraconi la vida o dur-lo al racó perquè en quedi palesa la debilitat. És possible? Això són figues d'un altre paner. La veritat és que els monclovites estan nerviosos i els seus enviats més. En aquestes condicions, podria dir-se que és fàcil que ensopeguin, la realitat és que ho fan i no passa res. El que tots busquen és una ensopegada decisiva, un desequilibri que tombi, fer-lo caure almenys de genolls. És possible? Això són figues d'un altre paner.
Hi va haver certa conya i barrila davant la presentació de la iniciativa legislativa de Junts perquè Sánchez se sotmeti a una moció de confiança. Noteu el verb que jurídicament és el correcte: sotmetre's. És possible que Sánchez s'hi sotmeti? Figues d'un altre paner. El que a molts els va semblar una ocurrència, porta sens dubte càrrega de profunditat i no se sap com acabarà. Els socialistes van pensar a enviar l'ocurrència a la paperera pel mer truc que els lletrats de les Corts la consideressin intramitable. La màgia va ser que després de l'ultimàtum de Puigdemont tot mudés i la cosa es convertís en perfectament admissible a tràmit. Ara toca a Armengol llançar la pilota fora. Vacances parlamentàries a banda, s'esperava que ahir dimarts fos el dia en què es decidís sobre l'admissió, però la taula no es va reunir. Pilotada cap al dia 14 i anar fent. Em diuen que aquest retard ha suspès qualsevol contacte amb els socialistes a Suïssa, a Espanya o a qualsevol altra destinació, i és que l'ultimàtum deia que en cas de no debatre's la moció veuríem "el col·lapse de la legislatura".
Els socialistes estan en un compromís. Si no tramiten la iniciativa, si no es debat al Congrés la petició que Sánchez torni a sotmetre's a una confiança de la Cambra —per demostrar que ja no té aquesta confiança de la investidura—, ja es poden acomiadar no només dels pressupostos, sinó d'aprovar res d'ara endavant. Si la tramiten i aquest debat es du a terme, encara que Sánchez se'l passi per un lloc, no quedarà menys clar que no té cap majoria. Aquesta iniciativa seria votada, de segur, per Junts i pel Partit Popular, que ja ho ha avançat, i malgrat que Vox no s'hi ha pronunciat, queda descartat que consideri que Sánchez té la confiança del Congrés. Políticament, a l'interior i a l'exterior, es tracta d'una bomba de rellotgeria: l'aprovació d'una petició així per part del Congrés és una moció de censura en negatiu i ho saben.
"El PP no serà un partit arraconat", ha respost Borja Sémper quan se li ha preguntat pels acostaments a Junts i al PNB, aquest últim més lligat de mans pel pacte a Euskadi. Ningú no se'n vol anar al racó. Tampoc Puigdemont, que sap de sobres que aprovar-li uns pressupostos a Sánchez és donar-li vent a les veles per acabar la legislatura sense que li importi un rave tornar a aprovar res més. L'estratègia actual i la de col·lapse rauria, sens dubte, a continuar fent el que van començar a fer: tombar iniciatives del govern espanyol juntament amb PP i, un pas més enllà, fins i tot podrien jugar a aprovar propostes pròpies. No hi ha millor manera de deixar clar que a la Moncloa han perdut el control.
Tot empeny cap al racó, menys la voluntat del líder; no es deixarà
Els que sí que el van arraconant són els jutges, no en comandita, sinó cadascun a la seva. Diuen els que el tracten que ha arribat a pronosticar que intentaran imputar-lo a ell mateix. Ho haurien pogut fer en més d'un centenar d'ocasions, en querelles inadmeses, pot ser que el temor tingui alguna base més sòlida que el famós lawfare que negaven per als altres. Pobres, no saben que en aquest país el lawfare es diu raó d'estat i que per als jutges només obra si es tracta de la sacrosanta unitat d'Espanya o de la Corona.
El cas és que el tema d'Ábalos i Koldo al Suprem pinta com pinta. L'instructor Puente, un senyor que ha estat mitja vida a JpD, gens sospitós de pertànyer a aquest franquisme que es pretén pertinaç com la sequera, ja li ha rebutjat el recurs a un suplicatori que el Congrés concedirà. La majoria d'investidura no funcionarà per negar suplicatoris de ningú, d'això en podeu estar ben segurs. Tampoc no ha deixat al PSOE querellar-se contra Aldama pel que ha declarat en seu judicial. No escau. Encara no se sap si el que diu és cert, per la qual cosa querellar-se per injúries i calúmnies està fora de lloc, els ha dit. I és que la contraofensiva socialista als tribunals és força desesperada i fins i tot poc pensada, perquè el jurídic és que continuïn quedant amb el cul a l'aire, com ha passat fins ara.
Dins d'aquesta mateixa política judicialment suïcida, s'hi pot inscriure també l'ocurrència coneguda ahir mateix de denunciar per revelació de secrets el cap de gabinet d'Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez, que avui mateix declara com a testimoni en la causa contra el fiscal general. Es tracta de construir un relat en què totes dues accions siguin semblants. Objectivament, res més lluny. MAR va manipular els periodistes passant-los una informació incompleta i, per tant, esbiaixada. A on apunta la investigació al fiscal general de l'Estat és a si, en connivència amb la Moncloa, va fer servir dades reservades d'un procediment i d'una comunicació entre advocat i Fiscalia per proporcionar al govern espanyol una arma política contra l'adversari. Quelcom semblant, en el fons, al que Fernández Díaz va fer amb els catalans. Tota la resta és soroll. I pretendre que MAR va revelar secrets en facilitar en un xat dades de dos periodistes que eren a l'edifici d'Ayuso, encara és més soroll. Els mateixos periodistes no han denunciat res i són els únics que legalment poden fer-ho. Nervis. Moviments compulsius davant del tribunal. El més divertit és que demanen al jutge que intervingui el mòbil de MAR "per evitar la destrucció de proves", aquelles que aplaudeixen que destruís el "seu" fiscal.
Els fets de la família no van ser, ni de bon tros, exemplars. Podran ser o no delicte, ja ho sabrem, però d'exemplars no ho van ser. D'aquí ve això que els jutges els tenen mania. Nervis. Moviments compulsius. Tot empeny cap al racó, menys la voluntat del líder. No es deixarà. Cap estratègia que hi compti triomfarà.
No hi ha res més a l'horitzó polític. Res de nou sota el sol.