Quan aquest Sant Esteve anava cap a la Doma, l’antiga església parroquial que queda al cementiri de la Garriga, les campanes d’aquest conjunt arquitectònic del segle XIII repicaven més que mai. Feia cinquanta anys que cap de les campanes de la Garriga —ni les de la Doma, ni les de l’església nova— no es tocaven manualment. D’ençà del juliol del 2023, però, s’ha engegat un procés de recuperació amb la idea de bastir un grup de campaners que puguin fer repicar les campanes manualment en dates assenyalades i que preservin els tocs propis del poble. Sant Esteve és el patró de la Garriga, i quan el dia vint-i-sis servidora anava xino-xano amb abric nou pelegrinant cap a la Doma, les melodies dels joves campaners amb set de radicació rebotaven del turó de Santa Margarida a Puiggraciós i del Tagamanent a la roca Centella. En arribar a lloc, els mateixos nois que havien fet de campaners eren asseguts als bancs de l’església esperant que comencés l’ofici solemne. Encara avui, a la Garriga es canta l’Epístola farcida de Sant Esteve, un diàleg recitat en llatí i català del segle XII que narra el martiri del protomàrtir. D’entre aquells joves que esperaven la seva dosi d’atavisme i ancestralitat, n’hi havia alguns que ni tan sols estan batejats. 

L’arrelament d’avui és l’únic que ens permetrà disputar el poder demà, i ho sabem

A El dia de l’escórpora d’en Miquel Bonet (Segona Perifèria), hi ha una cita que exposa clarividentment els perills del moment que vivim els catalans, sobretot els joves. Desconec si els mots van ser aplegats amb aquesta intenció, però em sembla que són profèticament escaients. Diu: “Els exilis són sempre concèntrics. Primer t’exilies de tu mateix, després del teu entorn. El món és extens, pot ser que facis cap a qualsevol lloc. Però al final, si estàs desarrelat, el més probable és que vagis a parar a l’exili d’algú altre. I un cop caigut al parany, la feinada és poder sortir-ne”. Quan parlem de replegament identitari, o de replegament cultural, o de replegament nacional, sovint en parlem per posar èmfasi en les causes d’aquest replegament. Per poder aprofitar els motius que ens hi menen i polititzar-ne l’oposició, vaja. I ja està bé. El contingut polític cabdal, però, els pilars que faran del replegament un estadi anterior al desplegament, allò sobre què ens repleguem, sovint es dona per conegut i descomptat. Després de visitar les benetes de Montserrat, l’Anna Punsoda escrivia que “l’arrelament és una convicció que t’ajuda a aixecar un món”. La nostra set d’arrelament es concreta en la voluntat de restituir un món que ja és dempeus, o de retrobar-nos amb un món que ja és dins nostre, però de què la globalització salvatge i l’ocupació espanyola ens ha desprès. 

Correm el perill de ser arrossegats a l’exili d’algú altre, i ens agafem a les cordes de les campanes perquè el corrent no se’ns endugui riu avall. Volem replegar-nos per protegir-nos, i fem esforços per conèixer o redescobrir quina és la base del replegament amb la voluntat —o potser només la intuïció— que en un futur això pugui traduir-se en una resposta política. L’arrelament d’avui és l’únic que ens permetrà disputar el poder demà, i ho sabem. O ho sospitem. Només des de la consciència d’allò que ens vertebra podrem evitar el gep del grapejament d’aquells qui tenen més poder que nosaltres. El parany, però, és que massa anys de desarrelament ambiental ens han desdibuixat el nord, i ara la feina no és només la de tornar a les arrels, és la de buscar quines són. L’ocupació adultera la relació que tenim amb la nostra història i la nostra identitat. I no cal entomar-ho necessàriament amb ànim insurreccional, per molt que passats de ratafia fem broma amb què a Catalunya li cal una carlinada. Cal entendre-ho des d’un ànim de resistència, des de tots els gestos íntims que ens atansin, altra vegada, als punts cardinals que ens són propis. 

L’onada reaccionària és globalista i globalitzadora, per molt que a tot arreu presenti trets nacionals per inculturar-se. De fet, els puntals ideològics de l’esquerra d’avui són importats en la mateixa mesura. Escrivia Zweig a Catellio contra Calví (Segona Perifèria) que “sempre que tots els valors i les lleis trontollen, tothom busca el seu dret a pensar independentment al marge de la tradició”. Però la tradició viva és la materialització de tot allò que ha funcionat, també en la vida política, i per això se’ns llega. Al nostre país també tenim la possibilitat de rebre un coneixement polític i un llegat cultural que ens permet ser crítics amb allò que les ideologies noves —que sempre tenen un punt tirànic— suggereixen. Per això no és casualitat que el replegament que neix de la set de radicar, que la voluntat de conservar la unicitat en aquest món que és un fangar, que l’ambició de poder viure deixant-nos guiar pels patrons culturals que ens són propis, s’acabi manifestant en un repic de campanes. En la recuperació d’una tradició popular —o en el plantejament que deixant-la perdre es perd alguna cosa més que el repic de campanes— hi ha el temperament que cal per radicar. És el gest de qui entén que relligar-se a les arrels és l’única manera de no exiliar-se d’un mateix i de no acabar a l’exili d’algú altre. Agafats a les cordes del campanar de la Doma, els joves garriguencs vetllen la llibertat de poder conèixer i ser qui són. Arrelant-se, s’alliberen.