Demagògia, del grec “demos”, que vol dir “poble” i “ago”, el verb “dirigir”. És a dir, en la saviesa lingüística del grec antic, la demagògia és l’art de “dirigir el poble”, però no en el sentit del lideratge, sinó de la confusió, la mentida i la propaganda. De fet, la demagògia és l’oratòria de l’engany, tot apel·lant a les emocions, als prejudicis i a les pors, sempre amb la intenció de guanyar el suport popular. Al darrere no hi ha missatge, sinó propaganda, i no es dirigeix a la ciutadania, sinó al poble, entès com un ramat sense sentit crític. No cal dir que el seu ús s’ha fet extensiu a totes les esferes ideològiques, primer perquè, ben dirigida i en el moment oportú, és d’una gran eficàcia. I segon, perquè no cal un cervell massa desenvolupat, ni un nivell retòric elevat, per fer-la servir. La demagògia és el tot a cent de la retòrica política, a l’abast de tothom i sempre barata.

Els socialistes han tingut, al llarg de la història, grans artistes de la demagògia, especialment en referència a Catalunya, un terreny ben adobat per als oportunistes de la política. Durant dècades, el campió va ser un tal Rodríguez Ibarra, l’anticatalanisme del qual era tan groller i poc depurat, que semblava un etern acudit. I ara li segueix les petjades un tal García Page que, com l’Ibarra, vol pujar a la gepa del líder del PSOE de torn, a costa de fustigar els pèrfids catalans. Són la baixa estofa de la demagògia, no gaire lúcids en el pensament, però manifestament hàbils en l’art de fer servir el boc expiatori català per fer-se una carrera política.

El Pedro Sánchez del present és una enorme muntanya de demagògia i populisme. Ha jugat a l’ambigüitat, a les mitges veritats i directament a les mentides, sempre dotat d’una bona dosi de supèrbia

El problema, emperò, no són aquests aprenents de demagògia que borden als peus dels cavalls, sinó els que fan servir una demagògia més depurada i solvent, muntats dalt del cavall. D’entre tots, és indiscutible que Felipe González va ser un mestre de mestres en l'ús del populisme demagog, amb Guerra de mastermind de l’engany, i ara Pedro Sánchez recull el testimoni, gairebé amb tanta destresa com ho feia el seu mític predecessor. L’espectacle que hem vist aquests dies, amb tota la direcció del PSOE fent servir la migradesa dels jubilats o la tragèdia de la DANA per intentar justificar les seves misèries, ha estat tan dantesc com repugnant. En aquest sentit, és d’agrair l’efecte mirall que ens regala l’hemeroteca: Pedro Sánchez retraient a Rajoy el 2018 que feia servir els jubilats per justificar que no tenia majoria per als pressupostos. La torna, amb efecte bumerang.

Però més enllà d’aquest rei despullat que ens atorga l’hemeroteca, el fet és que el Pedro Sánchez del present és una enorme muntanya de demagògia i populisme que comença a fer molta pudor. I la crònica del que ha passat amb la fallida de l’òmnibus supera amb escreix les expectatives. D’entrada tenim un líder que durant un any incompleix tots els acords amb el partit que li ha permès la presidència. Durant aquest procés, ha jugat a l’ambigüitat, les mitges veritats i directament les mentides, sempre dotat d’una bona dosi de supèrbia. I finalment, quan esclata la bombolla i Junts es planta, li demana una qüestió de confiança, trenca les negociacions, i vota en conseqüència, aleshores resulta que és un detritus polític. Algunes de les coses que han dit els socialistes aquests dies contra Junts són autèntiques canallades, com ho és el fet d’aprofitar mesures a favor dels jubilats o els joves o les víctimes de la DANA, per introduir altres mesures que no estan ni negociades, ni acceptades. Més de 80 decrets dins d’un sol paquet, entre d’altres la mesura perillosament bonista que facilita les okupacions. I no cal dir, l’augment del preu de l’electricitat en ple hivern, o d’altres productes de primera necessitat. Qualsevol becari d’economia que faci números demostrarà que als jubilats se’ls hi ha augmentat el cost de la vida, molt més de l’augment d’ingressos previstos, però poc importa la veritat, si la política es pot reduir a la més vil demagògia.

Per altra banda, és un fet que un president que porta un paquet de mesures tan important al Parlament sense tenir tancats completament els acords amb els seus aliats, o és un ximple, o és un autarca. O tal vegada és la prepotència que acostuma a despendre el socialisme espanyol, sempre convençut que té el dret a imposar la seva raó per damunt de la resta de mortals. En aquest sentit, és evident que no s’esperaven la resiliència d’un Puigdemont que no els riu les gràcies, ni els compra les mentides.

Aristòtil va conceptualitzar la demagògia com una forma corrupta o degenerada, la turbulència de la qual fa caure la democràcia. De dretes, d’esquerres o migcampistes, tots els demagogs són igualment execrables.