Fa 25 anys, en vigílies dels Jocs Olímpics de Barcelona, la Guàrdia Civil, a les ordres del després “jutge estrella” Baltasar Garzón va fer 45 detencions a Catalunya per presumpta pertinença a Terra Lliure. 25 dels detinguts van ser jutjats i 18 condemnats. Molts van denunciar tortures. I, el 2004, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va condemnar l’Estat espanyol per no haver-les investigat.

Ara conec alts càrrecs de la Generalitat que en l’època de l’Operació Garzón tot just feien l’EGB que també esperen en un moment o altre la visita de la Guàrdia Civil. Prop d’una desena de persones, algun alt càrrec, empleats laborals i treballadors d’empreses subministradores de la Generalitat ja han estat interrogats aquesta setmana per agents de l’institut armat en relació amb el cens de catalans a l’exterior i la web del Pacte Nacional pel Referèndum.

Per descomptat que la Catalunya del 2017 no és la de 1992. El salt qualitatiu que s’ha produït en la persecució de l’independentisme no té precedents. El 92 es detenien activistes de l'independentisme residual; ara es persegueix la cúpula del poder polític català: presidents de la Generalitat, consellers i conselleres, càrrecs de l’administració, la presidenta del Parlament i 4 membres de la Mesa de la Cambra... I el president del Govern espanyol adverteix els alcaldes del que els pot succeir si col·laboren amb el dispositiu del referèndum (hola, Ada Colau, que hi ets?). Hi ha hagut pressió policial dissuasiva a empreses que contracten amb l'administració (la qual cosa explica per què només se’n van presentar dues al concurs de licitació d’urnes declarat desert per motius tècnics) i s'exerceix pressió mediàtica, des de la caverna, a grans empresaris presumptament “separatistes”, com els de Nocilla i Cola Cao. El paisatge és radicalment diferent. El 1992, la immensa majoria dels independentistes no havien sortit de l'armari; ara són la meitat de la gent que vota. 

El 92 es detenia activistes de l'independentisme residual; ara es persegueix la cúpula del poder polític català

Arribats a aquest punt, les preguntes són inevitables. ¿Realment es pot parlar de normalitat democràtica en aquest clima de por i suspicàcia, amb tots els dispositius polítics, judicials, policials i mediàtics de l’Estat espanyol activats contra l’independentisme català? ¿De veritat que s’han de celebrar els 40 anys de les primeres eleccions després del franquisme? ¿Qui és aquí el colpista? ¿Puigdemont, Junqueras i el 70% dels ciutadans de Catalunya que de manera reiterada venen expressant el desig de decidir en referèndum el seus estatus polític? ¿O l’ínclit exministre d’Exteriors, que ja crida a desallotjar el Parlament si es proclama la independència l’endemà de l’1-O? Desallotjar com, senyor García-Margallo? Com Tejero, a trets? Arxivada l’Operació Diàleg de Soraya, passem a la solució final: el margallazo, “todo el mundo al suelo” i assumpte liquidat.

Arxivada l'Operació Diàleg de Soraya, passem a la solució final: el margallazo, "todo el mundo al suelo" i assumpte liquidat

En aquest clima s’ha celebrat aquesta setmana el 40 aniversari de les eleccions a Corts constituents del 15-J del 1977, el punt d’arrencada de la transició. Les paraules del rei d’Espanya, Felip VI, en l’acte solemne al Congrés, dirigides al procés independentista català i els seus responsables, es revelen com una broma de mal gust o un sarcasme: “Fora de la llei, només hi ha arbitrarietat, imposició i inseguretat”. I dins? Dins de la llei de la democràcia espanyola hi ha medalles (encara) per franquistes purs i durs com Martín Villa. Considerat el responsable de la massacre de Vitòria del 1976 que Lluís Llach va portar a Campanades a morts, i subjecte d’una ordre de recerca i captura internacional  des del 2014, don Rodolfo va ser condecorat per Felip VI en ple homenatge als primers i les primeres diputades constituents. Al rei emèrit, Joan Carles, li van tancar la porta del Congrés per raons protocol·làries -ironies de la història- i es va emprenyar molt amb el seu successor, però no hi va haver cap problema perquè el fill donés continuïtat simbòlica a aquell mandat de Franco al seu pare poc abans de morir: “Altesa, la única cosa que us demano és que preserveu la unitat d’Espanya”.

Les advertències de Felip VI als independentistes són una broma de mal gust o un sarcasme

Alguns demòcrates -els de Podemos, el PDeCAT, el PNB i Compromís (ERC no hi va ser al Congrés en protesta pel fet que el 1977 encara no havia estat legalitzada)- van celebrar en paral·lel a l’acte solemne un homenatge als herois de l’antifranquisme. L’ambient comença a ser tan irrespirable que el titular que va merèixer per al diari “progressista” de referència, El País, va ser: “El PSOE se suma al acto paralelo de Podemos”. El País, cosas veredes, assenyalava -i estigmatitzava- d’aquesta manera la presència a l’acte d’un socialista, Odón Elorza, prova irrefutable del “nou (i pervers) clima d’apropament entre el PSOE i Podemos”.

El petit acte dels antifranquistes a Madrid va servir el contrast amb la foto de Felip VI guardonant Martín Villa. Però el veritable contrapunt es va produir al Parlament 24 hores després, amb la llarga ovació als represaliats i els familiars de víctimes de la dictadura després de l’aprovació unànime de la llei que anul·la totes les sentències i processos instruïts a Catalunya per causes polítiques durant la dictadura. En total, 63.961 processos judicials que van afectar 3.358 persones. La llei, que no té precedents a l’Estat, la van votar favorablement tots els grups inclòs el PP, la qual cosa honora la formació que a Catalunya presideix Garcia Albiol, sense que el gest disculpi de res davant la història els seus antecessors; però, sobretot, subratlla una vegada més la diferència catalana. El que a Madrid va ser un acte gairebé clandestí -l’homenatge “podemita” als antifranquistes-, a Barcelona va ser un acte de reconeixement unànime amb tot el Parlament aplaudint els homes i les dones que no es van resignar.  

En ple segle XXI és més fàcil que el Congrés condecori un franquista amb les mans tacades de sang que deixi parlar a un president de la Generalitat

La il·lusió per la llibertat i la dignitat humanes. Una lluita, una història, un voler donar sentit a tot plegat, sí, que de cap manera no s'ha acabat. En ple segle XXI és més fàcil que el Congrés condecori un franquista amb les mans tacades de sang que deixi parlar a un president de la Generalitat. I així, mica en mica, el marge s’estreny cada vegada més. Com deia la cançó del 77, “Habla, pueblo, habla”. (Ara, sí).