Una esperança trencada de la forma més bèstia possible. Empatitzem una vegada més. Imaginem-nos cadascú de nosaltres tancades des de fa uns vuit mesos en una presó on no hi tens cap company o companya interna que pensi com tu, que parli com tu, que tingui les mateixes inquietuds que tu, ni les mateixes angoixes i menys les mateixes esperances. Reps visites institucionals que t’entretenen un parell d’horetes al dia. Hi vas encantada de la vida perquè saps que trencaràs la monotonia de les altres vint-i-dues hores restants que et queden per arribar a l’endemà. I és que aquí el futur és arribar a l’endemà pensant què li diràs al familiar que li sentiràs la veu perquè li toca la trucada. Totes estan repartides: el dilluns, el fill gran; el dimarts, la mare; el dimecres el fill petit; el dijous, la germana; el divendres, el company i el cap de setmana la mare de nou, perquè ella és massa gran per aguantar una comunicació de locutori, a través del puto vidre.
I intentes estar forta perquè has après a viure al dia obligant-te a expulsar els mals pensaments, centrant-te només en la lectura. Però no llegeixes en un sofà o un silló o a la taula del teu estudi com faries a casa sinó en una trista cadira. Et canses de tant en tant i necessites parar i canviar d’activitat: o escrius o surts a un petit pati a caminar i el primer que fas és aixecar el cap i mirar el cel de l’Empordà. Però no veus el cel, veus un rectangle sense vista panoràmica i tornes a baixar el cap i camines sense veure res de verd: ni una trista planteta. Tot asfalt. I et venen cabòries al cap: Si la sentència es rebaixa de deu anys a quatre algun desgraciat encara trobarà que és poc? I si hem d’esperar a que es resolgui a Europa, hauré d’estar-me una bona temporada aquí?
Surts a caminar i el primer que fas és aixecar el cap per mirar el cel de l’Empordà. Però no veus el cel, veus un rectangle i tornes a baixar el cap
Has après a estar forta perquè tens l’esperança que algun dia, ben aviat, la raó sortirà a la llum. I t’ha comentat gent de confiança que tens possibilitat d’anar a casa en espera del judici perquè tu voluntàriament vas tornar de Brusel·les i, per tant, no tens risc de fuga. I has deixat la política, per tant, no pots intervenir en cap decisió. I saps que no van citar als teus bons amics Mundó i Borràs que també han deixat la política. I la família t’ha estat explicant, dia rera dia, la quantitat d’ informes que han entregat, de fet tot un dossier, perquè els especialistes facin una valoració justificada per acompanyar la teva petició de llibertat provisional en espera de judici que avalen i justifiquen clarament el mal causat en una família. El mateix mal, evidentment, que pateixen les altres famílies de les persones preses.
I són les tres del migdia i estàs tancada a la cel.la mirant les notícies i te n’assabentes, just per l’informatiu de TV3, que t’han negat la llibertat de nou. L’última possibilitat que tenies. I veus que ni el canvi de govern a Madrid ha fet que res es mogués. I al TN, mentre tu estàs tancada, veus els problemes que hi ha al Parlament de Catalunya. I no saps on agafar-te. I el mateix dia, a mig matí, la teva germana ha rebut un missatge de l’advocat que diu “m’acaben de notificar la denegació de la llibertat; ho sento”. I la notícia arriba així perquè un advocat no pot trucar a la seva clienta a la presó. I la germana quan ho rep s’angoixa, ja no només per la notícia, també perquè no té ni idea de si la Dolors ho sap per algú, no hi pots parlar. I ella no truca a la tarda perquè avui és incapaç de poder parlar per telèfon. És fàcil dissimular els sentiments sense veure’s la cara, però no va poder aquell maleït dia.
Quines bestieses li pots dir a una persona que ara ja saps que no passarà el Nadal entre nosaltres, que el judici serà, com a molt aviat, el gener, que tornarà anar a Madrid i que la sentència no sortirà fins que els interessi als polítics
I arriba el divendres. El divendres, per fi, a la tarda, tenim un locutori de 30 minuts. Us heu d’imaginar una mena de cabina de telèfon. Arribem el fill petit, el cunyat i la germana. I ella ja hi és. És el primer locutori que em recorda el primer cap de setmana a Alcalá-Meco, el passat 4 de novembre del 2017. La mateixa cara. No pot agafar el telèfon per dir-nos hola fins molta estona després. Està enfonsada al veure’ns. Llisquen llàgrimes sense parar. Posa la mà al vidre, això sí. Nosaltres, tot i havent-nos dopat per entrar -no fa cap vergonya reconèixer-ho- no hem sigut prou alegres per arrencar-li un somriure. Consells molts: que si fes molt d’esport, que et cansis molt, que no estàs sola, que la gent hi és… I no l’hem pogut abraçar. I no dorms esperant el vis a vis que per sort toca aquest cap de setmana i no dorms pensant quines bestieses li pots dir a una persona que ara ja saps que no passarà ni el Nadal entre nosaltres i que el judici serà, com a molt aviat, el gener, i que tornarà anar a Madrid i que la sentència no sortirà fins que els interessi als polítics.
I veus claríssim que res fa tant de bé com poder estar amb els teus. És quan ets tu i no has de dissimular. Pots desfogar-te, deixar-te anar; encara que després no dormiràs pensant que si t’haguessin vist forta, ells no patirien. Però els familiars marxem pensant que si no ho fa amb nosaltres amb qui ho faria. Hi ha funcionaris encantadors, visites entranyables, però no són els de casa, els que enyores de veritat.
En sortir travessem les portes automàtiques desencaixats. I un senyor gitano se m’acosta i em diu: "es que los jueces son unos putos cabrones" i jo que me li abraçaria quan anys enrere m’hauria fet mitja por conversar-hi.
I em desfogo a mitja nit al grup de familiars de l’Associació Catalana pels Drets Civils, perquè qui et pot entendre més que ells quan no pots dormir?