Fa una pila d’anys, un conegut nascut i resident a Castella-la Manxa em va reconèixer l’existència del dèficit fiscal català, el decalatge —immoral— entre el que Catalunya aporta a l’Estat en forma d’impostos (ingrés estatal) i el que després rep en forma d’inversions (despesa estatal). Amb xifres del 2021, la desviació entre el que l’Estat ingressa a través de Catalunya, a favor seu, i el que després hi gasta, és de 21.982 milions d’euros, o, el que és el mateix, un 9,6 del PIB català. “De acuerdo. Pero no nos lo refreguéis por la cara, ¡leche!”, em va dir el meu interlocutor.
Refregar o restregar vol dir, a més de tornar a fregar, clavar o fer passar per la cara alguna cosa a algú. El diccionari de la RAE ho defineix així: "Dar en cara a alguien con algo que le ofende, insistiendo en ello". Aquesta accepció és important perquè el que molestava al meu contertulià era, en realitat, que Castella-la Manxa depengués financerament del dèficit fiscal català. La Castella hidalga potser viu a la intempèrie, però no hi furguis. Han passat els anys i ara, el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, lluny d’expressar cap vergonya o reconèixer l’esforç fiscal dels catalans, infla el pit, el pit descobert del legionari, i, acabat de sortir de la Moncloa, no té cap empatx a advertir que “la riquesa de Catalunya és de tots [els espanyols]”. Queda clar que per a García-Page i, en general, els qui comparteixen la idea d’Espanya de García-Page, Catalunya és una colònia, “rica”, i si no ho és, tant li fa: els catalans han de pagar i callar.
García-Page és una personificació de manual de les noves elits extractives creades pel sistema autonòmic espanyol. Sense el plet català amb Espanya, García-Page no existiria. Ni tampoc l'autonomia castellanomanxega. El més sorprenent, però, és que gairebé ningú ha respost García-Page des de Catalunya o ho ha fet tard. I, sobretot, ha mantingut silenci qui primer hauria d'haver parlat, si més no, per respecte al (sobre) esforç fiscal, a la quota premium de solidaritat, que fan ell i els seus conciutadans. Parlo del president de la Generalitat, Salvador Illa, la primera autoritat del país. I sé que fa setmanes que el també primer secretari del PSC i company del seu homòleg castellanomanxec al comitè federal del PSOE va advertir que hi hauria molt soroll sobre el nou finançament; el finançament singular que va pactar amb ERC per garantir-se la investidura i falcar la majoria parlamentària de Pedro Sánchez i, per tant, la legislatura espanyola. Però a falta de concrecions i avenços, l’única cosa que ha aconseguit Illa fins ara és una explicitació quasi pornogràfica del maltractament fiscal a Catalunya... perquè continuï. Perquè Catalunya pagui i calli.
En altre temps, els presidents Jordi Pujol o José Montilla —als quals Illa ha rebut recentment a la Generalitat— possiblement haurien respost a García-Page. Per què no ho fa Illa? Entre moltes raons, perquè entrar en confrontació esmenaria de dalt a baix el seu full de ruta pacificador, o normalitzador. L'episodi, que no és nou, és molt revelador: a) perquè evidencia que el conflicte Catalunya-Espanya, que Sánchez i Illa volen desinflamar, encara sagna i supura i b) perquè mostra fins a quin punt els líders —i no només els gestors— són necessaris, i, potser, més necessaris que mai. La pregunta és: en té prou Catalunya, la seva gent, les seves empreses, amb un gestor al capdavant de la Generalitat per respondre els García-Page de torn? Al PSC diuen que García-Page és minoria al PSOE sanchista. Però, està segur el president Illa que Pedro Sánchez mirarà cap a la Generalitat quan s’hagi de pactar el finançament i no tant al palau de Fuensalida, a Toledo, seu de la presidència de Castella-la Manxa? Com es quadra que Catalunya guanyi amb el nou finançament i Castella-la Manxa també, com sosté Sánchez o la seva vicepresidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero? El tracte cínicament colonial de García-Page a Catalunya evidencia que el conflicte amb Espanya persisteix i que calen líders per gestionar-lo.
El tracte colonial de García-Page a Catalunya evidencia que el conflicte amb Espanya persisteix i que calen líders per gestionar-lo
Una altra cosa és dissimular tant com es pugui i més. Tenim un president i un Govern que dissimulen molt i molt bé. Fins quan? De moment, calma. Salvador Illa, que aquest dimecres obrirà per primer cop, com a president, el debat de política general al Parlament, és possiblement el polític o referent socialista que més poder polític i institucional ha acumulat a Catalunya en dècades, amb el PSC sòlidament instal·lat a la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i tres de les quatre diputacions provincials. És un poder imbricat també molt a fons amb la presidència del govern d’Espanya. Immobilitzat Carles Puigdemont pel cop judicial contra l’amnistia, i Oriol Junqueras pendent de ser redimit per les bases d’ERC, Illa, a més, no sembla tenir rival ara mateix en la política catalana del dia a dia.
L’anunciada renovació lenta en la cúpula de Junts i el tots contra Junqueras que es dibuixa al congrés d’ERC afegeixen incertesa a la reconstrucció de l’independentisme. Tal com està plantejada la partida, l’estranya tranquil·litat a Junts, que es permet deixar vacant la cadira del cap de l’oposició, i el Vietnam d’ERC només poden donar ales al primer Govern del PSC en solitari. Illa no és un líder carismàtic, però la incompareixença de l’independentisme li permetrà consolidar-se com a alternativa en el centre de la pista. Sense que gairebé ningú li demani comptes. A tot estirar, tindrà al davant l’extremisme orriolista, en un esquema perfecte per ampliar el perímetre del PSC com a partir del seny i els Mossos. El partit de la mà de ferro en guant de seda davant la inseguretat i l’incivisme als barris. Orriols i, ara com ara, García-Page: vet aquí l’única oposició visible i operativa al president Illa.