Font és l’escultura del 1917 de Marcel Duchamp més coneguda com el que és: un urinari de porcellana. Es considera la peça fundacional de l'art trobat, manifestació artística consistent a fer servir objectes ja existents que no es consideren artístics, dotant-los d'un significat nou. L’obra va iniciar una autèntica revolució amb la idea de demostrar que qualsevol objecte mundà podia considerar-se una obra d'art sempre que l'artista el tragués del seu context, el situés en un altre i el declarés com a tal.

El 2006, durant una exposició al Centre Pompidou de París, l’obra va ser atacada amb un martell per Pierre Pinoncelli, un artista francès de 91 anys, que va ser arrestat tot i argumentar que era una performance, o sigui, una obra d'art en si mateixa, que el mateix Duchamp hauria apreciat. El 1993, Pinoncelli ja hi havia orinat a Nimes.

Ara la història s’ha repetit. El 2019, un plàtan enganxat amb cinta adhesiva a la paret es va vendre per 120.000 dòlars i es va desfermar un merder a les xarxes socials que va reviure aquest antic debat. La creació de Maurizio Cattelan, titulada Comedian, va demostrar ser una bona inversió: es va vendre fa uns dies per 6 milions de dòlars en una subhasta de Sotheby's a Nova York. El comprador és Justin Sun, un col·leccionista xinès i fundador d'una plataforma de criptomonedes. Si, en essència, Comedian qüestiona la noció mateixa del valor de l'art, posar-la a subhasta seria la màxima expressió de la seva idea conceptual essencial: el públic finalment ha tingut veu i vot per decidir-ne el veritable valor.

El meu germà havia seguit una tradició artística amb un segle d’història. Com definir, si no, l'acte de pixar en un urinari exposat en un aparador?

A diferència de l’urinari, ni la cinta ni, afortunadament, el plàtan són els originals. Com a obra d'art conceptual, els materials físics es reemplacen a cada instal·lació. L'obra original es va crear amb un plàtan comprat en una botiga de queviures de Miami. I tot i que, com he dit, el món de l'art es va dividir, aviat hi va haver cues per veure la instal·lació. Fins que els esdeveniments van fer un gir inesperat —o no— quan l'artista David Datuna, en el paper de Pinoncelli, va arrencar el plàtan de la paret, el va pelar i se'l va menjar. I, ho haureu endevinat, va defensar la seva acció com una actuació artística, no com un acte de vandalisme.

L’episodi m’ha recordat el dia que els meus pares van anar a comprar amb el meu germà petit. El Marc els deia contínuament que tenia pipí. Però com que els estava atenent el venedor, li van demanar que s’aguantés una estona. De manera que el Marc va anar a donar una volta per la botiga i, quan va tornar, va dir als meus pares que ja havia fet el pipí. Concretament, al vàter de l’aparador. Els meus pares van marxar avergonyits i l’anècdota ha quedat en la petita història familiar. Però ara sabem que el nano no havia fet res més que seguir una tradició artística amb un segle d’història. Com es pot definir, si no, pixar en un urinari exposat en un aparador amb tot de vianants mirant?

Però, a vegades, les coses són més senzilles. Quan el famós plàtan es va exhibir al Museu d'Art de Seül, també se’l van menjar. Concretament, un estudiant d'art que va tornar a deixar la pell a la paret. Però en aquest cas no era una performance. El noi simplement se'l va menjar perquè tenia gana. Com el Marc va pixar perquè tenia pipí.