Fa dies que Convergència, Esquerra i la CUP es van passant la llufa a veure qui queda al final com a responsable de la pròxima convocatòria electoral. Quan la té un, de seguida convoca una roda de premsa per treure's les puces de sobre i passar-la a un altre. I aquest altre convoca una altra roda de premsa i la passa al tercer. I així fins a l'infinit (i molt més). Bé, tenint en compte que aquest infinit sobre menjar-se la culpabilitat del no-acord acabarà diumenge 6 de març a les 20.01 h, moment en què, un cop tancades les urnes, ens entretindran amb els sondejos.
– Jo estic negociant molt i molt i fent moltes ofertes meravelloses. I si cal m'aniré arrossegant per sobre d'un llit de xinxetes enverinades fins a l'últim segon de diumenge, dia en què la llei diu que si no hi ha acord cal convocar eleccions. I ho faig perquè encara crec que pot haver-hi pacte i evitar les eleccions ja que estic fent el possible perquè sigui així. Jo, eh. Recordi, sóc jo qui ho està solucionant, no els altres dos, que són una colla de dropos. Ah, i no he començat la precampanya electoral...
– No, perdoni. Qui està negociant molt fort sóc jo. Jo sí que estic decidit a aprofitar molt més que molt els dies que falten fins a diumenge. I estic oferint tot el que calgui per arribar a aquest acord pel qual ofereixo tot el meu esforç i col·laboració. I si cal que em talli una mà per aconseguir el pacte, no només no m'ho hauran de demanar dos cops sinó que me la tallaré personalment. I en juliana. I, sobretot, recordi que qui treballa de veritat perquè no hi hagi eleccions i sigui possible aprofitar aquest moment històric sóc, concretament, jo i no cap dels altres dos. Ah, i jo tampoc no he començat la precampanya electoral...
–Disculpin, però qui de veritat està fent el possible perquè hi hagi un acord sóc jo. I li diré més, estic fent mans i mànigues. I li afegiré que si cal faré mànigues i mans. I si per aconseguir un pacte calgués posar les mans i les mànigues en una olla d'àcid sulfúric, allà estarem. Perquè els altres dos s'omplen la boca dels seus esforços per arribar a acords, però és una boca plena d'aire perquè sóc jo i només jo qui està treballant de veritat en el tema. Ah, i els altres dos han començat la precampanya electoral, però jo no perquè amb tanta feina per aconseguir el pacte, no tinc temps.
Total, que aquest dimarts de nit tan màgica tocava roda de premsa d'Artur Mas per dir-nos que ell ha fet el possible per arribar a un acord, que ha fet moltes ofertes, que ha cedit en moltes coses, però que hi ha un 50% de la CUP que són molt males persones. No com l'altre 50%, les bellíssimes persones que han vist bé les seves immillorables ofertes. I això del percentatge, el de les dues CUP 50 a 50 (vaja, la bona i la dolenta) ho ha repetit unes quantes vegades. Tantes, que el líder de la CUP bona (bona per ell, esclar), Antonio Baños, ha plegat, fart de la meitat que defensa unes "superesquerres", concepte-novetat que sona com a melodia que omplirà les pistes en aquesta supercampanya de 54 dies que començarà dilluns vinent i acabarà a les 23.59.59 del dia 4. Apunti, doncs: superesquerres, la idea-força.
I, quines ofertes ha fet i en què ha cedit Mas, segons Mas? Apunti: la declaració d'inici de Procés (coneguda com la de la desconnexió), la presidència amb folre i manilles (formada per un Molt Honorable i tres Bastant Honorables), l'oferta de moció de confiança sis mesos després de constituir el Govern, un full de ruta, un Procés Constituent i, de propina, el pla de xoc. I dit això ha arribat el moment en què el president en funcions ha posat la cara que veu a la foto...
... i llavors ha començat a repartir d'una manera que semblava la defensa de l'Espanyol el dia de l'últim partit contra el Barça. Pam, i pam, i pam!!! Prengui nota del més amable que li ha dit a la CUP dolenta: "Ha estat un error confiar en el seu sentit de país", seguit de la variant "Impera el seu sentit revolucionari per sobre del sentit de país" i de la variant de la variant "Amb 10 diputats no es fa cap revolució". Pel final ha deixat la frase del dia: "La presidència de la Generalitat no és una subhasta de peix".
I ha arribat el torn de les preguntes. I, com que ell no n'ha dit res ni ningú li ha preguntat pel tema, ens hem quedat amb les ganes de saber què en pensa de la nova, però no per això menys famosa, equidistància d'Oriol Junqueras. Llàstima, perquè hauria estat bé saber com veu això que el seu soci a Junts pel Sí digui que ell és l'equilibri entre els dos extrems, i que aquests dos extrems es diuen Artur Mas i Anna Gabriel. Hauria estat bé veure com ens convocava directament al tanatori per assistir a l'enterrament de l'artefacte conegut com a Junts pel Sí i que ara mateix es diu Junts Per Córrer Cap a la Precampanya en Direccions Oposades i l'Últim que Tanqui la Porta.